ELS TEXTOS TÈCNICS

ELS TEXTOS TÈCNICS:
Món de les ciències, les arts i el oficis.
Cal tenir un bon coneixement de la matèria específica per a executar amb precisió les tecniques.
Fan referencia a laplicacio d’una técnica i la descripcio dels processos operatius, funcionament i ús.
El lleguatje conté molts tec niucismesi neologismes que sovint son manlleus anglesos. info
El text expositiu, de caràctercientífico-tècnic, pretén informar d’un tema d’una manera ordenada, lògica i clara. La simple exposició pot portar, a més, a l’explicació, és a dir, a voler fer entendre de manera clara allò que s’exposa. Exposició i explicació són termes que s’utilitzen indistintament per referir-se a textos que tenen una finalitat o bé informativa o bé didàctica. A diferència de l’argumentació, l’exposició no preténconvèncer ningú de res, sinó que únicament pretén donar la informació necessària per fer comprendre un tema. Per tant, ha de ser neutra i objectiva.
Els textos científico-tècnics són, bàsicament, expositius, cosa que no vol dir que no puguin participar d'altres tipologies textuals, com, per exemple, l'argumentació, la descripció, la instrucció...
Un text científic pot ser de diversos tipus,en funció del canal que empri o del públic a qui vagi destinat: especialitzats i divulgatius, orals (conferència) i escrits, tot i que el grau de formalitat sol ser, en tots ells, alt.
Característiques del llenguatge tècnic i científic-          Tema específic, propi de la disciplina de què es parla.
-          Predomini de la funció referencial o representativa del llenguatge. Es parla d’unarealitat externa a l’emissor de forma objectiva.
-          Poden ser científics, tècnics i humanístics.
-          Originen textos diversos, fonamentalment expositius (transmissors de coneixements), argumentatius (justificatius de teories) i descriptius.  
-          Hi apareixen repeticions innecessàries, amb la finalitat que el missatge arribi clar a oients o lectors. Lèxic-          Utilització de lèxic concret, amb un sol significat (unívoc) i denotatiu.
-          Sol evitar mots comodí com “cosa”, “assumpte”, “fer”, “problema”, “dir”..., falques i col·loquialismes. La precisió en l'elecció del lèxic és important.
-          Ús de terminologia pròpia (lèxic especialitzat), constituïda pels termes o mots d’una determinada disciplina, art, etc.
-          La terminologia segueix elscriteris de creació propis de la llengua, les normes terminològiques de la llengua per a la formació i l’ús de termes: derivació, composició, neologismes d’arrel greco-llatina, adaptació o no de préstecs lingüístics...
-          Utilitza el sistema de símbols, bé internacionals, bé propis de la llengua en què està escrit el text: €, PTA, 1r, h., Na, c/, 30', USD (dòlar dels EUA)...Sintaxi-          Ús de frases curtes i simples que pretenen afavorir la comprensió. Predomini de les oracions enunciatives.
-          Utilització d’un discurs despersonalitzat, sense implicació de l’emissor: fórmules impersonals amb passives reflexes: s'ha vist, s'observa...; plural de modèstia, amb utilització de la 1a persona del plural:  com hem vist, havíem indicat...
-          Utlització de la 3apersona. 
-          Estructura lògica de l’oració: subjecte + verb + predicat. Les alteracions de l'ordre poden induir a l'error.
-          Abundància de noms abstractes.
-          Abundància de Complements del nom, tant amb adjectius especificatius com amb sintagmes preposicionals.
-          Connectors ben utilitzats, per evitar la confusió. Aquests connectors organitzen les idees entre sí(condició, causa, finalitat...) o ordenen les diferents parts del text (introducció, síntesi, exemplificació, conclusió...).
Altres trets-          Variació tipogràfica: lletres diferents, negretes, cursiva, notes a peu de pàgina... en els títols, subtítols, apartats... També per destacar paraules-clau.
-          Esquemes, resums, quadres-          Gràfiques o taules...