Els Tres Gossos

ELS TRES GOSSOS

Vet ací que, una vegada, hi havia un fadrí que tenia tres gossos que tot ho sabien fer i eren valents fins allí. L’un es deia Aigua, l’altre es deia Foc i el tercer Vent. I només calia que el seu amo els manés una feina, perquè de seguida tots tres es posessin a fer-la i, en un moment, la tinguessin llesta. Aquests tres gossos donaven al seu amo un gran poder, tant que, per aell, res no hi havia impossible. Heus ací que hi havia un gegantàs, alt com una muntanya, que tenia gran enveja al fadrí i volia veure si el podia treure del món. El gegant, que sí, que d’amagat seu va festejar una germana del minyó i, com que els dos enamorats sospitaven que el fadrí no voldria el gegant per cunyat, van decidir de matar-lo. El gegant va donar a la seva promesa una polsina perquèla tirés a l’escudella que s’havia de menjar el seu germà, per tal que s’emmetzinés. Però heus ací que, aquell dia, el fadrí no va tenir gaire gana i, en comptes de menjar-se l’escudella, la va donar als gossos; però els gossos tampoc no se la van menjar. El fadrí no va pas pensar res de mal i va creure que era que els gossos no tenien gana i ell, que sí, que la dóna al gat i, així que se la vahaver menjada, va morir enmig de grans recargolaments.

Quan el gegant va veure que no havia pogut matar el fadrí, no en vulgueu més de ràbia! Amb un cop de puny, va enfonsar la casa del fadrí i no va deixar més que el forn. Va aconsellar a la seva promesa que, quan el seu germà, tornés, li digués que el vent se n’havia emportat la casa i que no hi havia altre lloc, per a dormir, que el forn; quequan ell fos a dintre del forn, dormint, entre tots dos, l’encendrien i el rostirien. La germana així ho va fer; però, així que el fadrí va comprendre que li anaven a calar foc al forn, va cridar els seus gossos que, al moment, es van presentar i, en un no res, van apagar el foc i van obrir el forn, perquè el fadrí pogués sortir.

El gegant estava desesperat de veure que la jugada li haviasortit malament, i va intentar desfer-se del fadrí d’una altra manera. Va dir a la seva promesa que sortissin junts, amb el seu germà, a passejar pel bosc i que ella fes veure que li venia de gust menjat préssecs, d’un presseguer molt alt que hi havia. Mentre el germà estaria enfilat dalt de l’arbre, el gegant l’arrencaria i, amb el brancatge, repicaria a terra com si l’arbre fos uns espolsadors i,així, aixafaria el fadrí com una cuca. La germana va creure les paraules del gegant; però el seu germà, de dalt del presseguer, va veure venir el gegant des de molt lluny i, de l’arbre estant, li va abordar els gossos, que es van tirar damunt del gegant i, en un moment, en van fer xixines. Aleshores el germà va comprendre que les metzines que la seva germana li havia posat a l’escudella i allò devoler-lo fer dormir dintre del forn, tot era obra del gegant. Va ventar uns quants castanyots a la seva germana i la va deixar.

Camina que caminarà, en companyia dels seus gossos, que mai no el deixaven, va fer cap a una ciutat molt gran, on hi havia un gran trasbals i un gran trastorn. El fadrí va preguntar què pasava i li van dir que hi havia una serp de set caps, molt i molt grossa, que cadadia es menjava una minyona i, com que ja s’havia menjat totes les noies del poble, aquell dia s’havia de menjar la filla del rei, que ja era l’única noia que quedava en tota la ciutat. El minyó, seguit dels seus gossos, es féu acompanyar al palau del rei i va dir a la princesa que no tingués por, que ell mataria la serp dels set caps. La donzella, que ja esperava l’hora de morir, li va respondre queno es fes pas il·lusions, perquè, amb el temps que feia que es menjava una donzella cada dia, hi havia hagut molts fadrins, i homes molt valents, que havien provat de matar-la, i cap no ho havia pogut aconseguir. El fadrí li va dir que no tingués por i que ell se’n sortiria.

Amb aquestes, es va sentir una gran fressa. Era la serpota que s’acostava. El minyó, així que la va veure, amb els...