epígrafe selectividad 11

T.11.-DESCRIU LA RENOVACIÓ TEATRAL DEL PERÍODE QUE VA DES DE LA POSTGUERRA FINS ELS ANYS 70.

Després de la Guerra Civil, amb la implantació del franquisme, el teatre català va ser prohibit alsescenaris professionals i es desconnectà de la innovació teatral europea i nord-americana fins al final de la Segona Guerra Mundial. A partir del 1946, Josep Maria de Sagarra va procurar plantejar a Lafortuna de Sílvia (1947) i Galatea (1948) conflictes actuals d’índole moral, determinants en la psicologia dels personatges. Amb La ferida lluminosa (1954), tracta la hipocresia religiosa, el pecat i elperdó cristià.
Als anys cinquanta i seixanta es van dur a terme les aportacions de textos teatrals de Josep Palau i Fabre o Llorenç Villalonga i la creació de plataformes teatrals com l’AgrupacióDramàtica de Barcelona (ADB), amb l’objectiu de recuperar l’interés artístic i social per tal que el teatre català connectara amb els corrents dominants del teatre estranger contemporani: Joan Oliver,Salvador Espriu Primera història d’Esther, Joan Brossa d’ Or i sal , Manuel de Pedrolo destaquen com a autors entre d’altres; també gràcies a “Quaderns de teatre” es llegiran textos estrangers com Lacantante calva (Ionesco) i s’editaran obres renovades catalanes de postguerra . D’altra banda, amb l’Escola d’Art Dramàtic Adrià Gual (EADAG) i el Premi Josep Mª Segarra , es contribuí a la creació defuturs professionals de l’escena i a la introducció d’elements de renovació a la pràctica teatral, entre ells el mètode de Bertolt Bretcht i el seu teatre èpic, de caire reflexiu i crític quedenunciava la violència, la repressió i la guerra, i on, a més, l’actor es distanciava del el seu personatge per facilitar la reflexió crítica de l’espectador.
Aquestes aparicions afavoriren eldesenvolupament del teatre independent, que defensava el teatre com a instrument de lluita, la creació d’un nou públic, i la revalorització de les figures del director, de l’escenògraf i de l’intèrpret. Així, Una...