Epistemologia

INTRODUCCIÓ EPISTEMOLÒGICA: HISTÒRIA, DIVERSITAT I RELATIVITAT CULTURAL

Segons la Gran Enciclopèdia Catalana, l’epistemologia és la ciència que tracta dels mètodes, fonaments i valor del coneixement

S’entén per història el temps i les situacions culturals que ens han precedit i la disciplina que investiga i analitza aquests fets.
Pels positivistes realistes, el passat és real,objectivament cognoscible i es pot restablir. Pels relativistes nominalistes, en canvi, el passat és real, però és incognoscible perquè està sotmès a la subjectivitat de qui l’explica.
L’historiador escriu el seu discurs sobre el passat en el present, i aquest present hi influeix decisivament. La història depèn de molts factors, conscients i inconscients, que fan que el discurs depengui de l’historiador i laseva circumstància i no dels fets del passat per ells mateixos. És per això que, a partir de les mateixes fonts, no hi ha dos llibres d’història iguals.

Així doncs, el discurs històric està influenciat pel present de qui l’explica, és subjectiu, però això no vol dir que no sigui ni legítim ni vàlid. En aquestes condicions, l’ètica de l’historiador esdevé molt important: no es pot parlar d’allòdel que no se n’està del tot segur.
L’historiador s’ha de cenyir a unes evidències concretes i a un mètode de treball fixat i validat per la praxi historiogràfica. La història té unes regles de joc.
Dos historiadors poden fer dos discursos diferents partint de les mateixes evidències, però es poden reconèixer la honradesa professional. Subjectivitat en la interpretació no vol dir arbitrarietatni manca de rigor acadèmic. La recerca de la precisió és fonamental.

A partir del segle XVI Europa va iniciar la primera gran onada de colonialisme i es va convertir en el nucli generador de tota la història universal. Es partia de la superioritat de la civilització i de la cultura europees enfront la resta de cultures i històries del món. La història universal tenia com a punt de partida lacreativitat europea. Aquesta concepció centrista va començar a ser cada cop més important en els estudis històrics a partir del segle XIX, juntament amb l’aparició de noves branques de la ciència com l’antropologia i l’etnologia. Es consideraven universalment vàlids models de producció només constatats a Europa.
Que la història d’Europa hagi estat la més ben estudiada i que hagi pogut establir-seen forma d’hipòtesi o de tesi empíricament demostrades l’existència de determinats mètodes de producció, no significa que aquesta mateixa hipòtesi pugui aplicar-se sobre les societats no europees. No hi ha ni un sol model que sigui universalitzable.
El mite de la superioritat blanca, que va ser creat per justificar el colonialisme i l’imperialisme, no té una base històrica real i es dilueix davantde tota una sèrie d’evidències històriques. Per exemple, la solidaritat i l’igualitarisme social en moltes tribus africanes destaquen com una forma de sociabilitat superior a l’europea. Són evidents també, per exemple, les aportacions xineses a la història de la ciència i de la tècnica, amb invents tan importants com la pólvora, la brúixola, la impremta o el rellotge mecànic.
Fins fa pocsanys la història només s’havia ocupat d’aquells pobles i societats que havien aconseguit sobreviure al llarg del temps o bé d’aquells que no ho havien aconseguit però havien deixat vestigis d’una civilització important.
El reconeixement de l’alteritat implica plantejaments epistemològics nous. Per a la nostra història la tecnologia i l’economia són categories explicatives, per a la història desocietats no occidentals poden ser més explicatives altres categories com la del que és sagrat. La història, doncs, ha de ser capaç de generar categories diferents per a situacions culturals diferents. Fins fa poc la història només tenia en compte les civilitzacions amb transmissió escrita del seu passat. Les civilitzacions que transmeten el seu passat i les seves tradicions oralment, no tenien...