Epistemologia

PREÀMBUL

En abordar la lectura del document de continguts i la dels textos que s’hi relacionen m’he trobat amb conceptes que desconeixia i amb d’altres que tenia oblidats.
Els textos de lectura obligatòria són, en general, densos, i de difícil comprensió. Són totalment teòrics i el que s’hi debat és gairebé filosòfic. Alguns d’ells requereixen diverses lectures, especialment el d’Eliade i elde Braudel.
A la fi, s’arriba a la conclusió que la història no és una simple enumeració de fets passats. Hi entren en joc moltes altres coses.
Si davant d’un partit de futbol jugat ahir som incapaços de decidir si tal jugada va ser o no penal, si després d’escoltar el discurs del polític de torn al faristol del Parlament, uns diuen blanc i els altres negre, què no ha de passar intentantescatir el que va passar fa centenars o milers d’anys per fer història?


INTRODUCCIÓ EPISTEMOLÒGICA: HISTÒRIA, DIVERSITAT I RELATIVITAT CULTURAL

Segons la Gran Enciclopèdia Catalana, l’epistemologia és la ciència que tracta dels mètodes, fonaments i valor del coneixement

S’entén per història el temps i les situacions culturals que ens han precedit i la disciplina que investiga i analitzaaquests fets.
Pels positivistes realistes, el passat és real, objectivament cognoscible i es pot restablir. Pels relativistes nominalistes, en canvi, el passat és real, però és incognoscible perquè està sotmès a la subjectivitat de qui l’explica.
L’historiador escriu el seu discurs sobre el passat en el present, i aquest present hi influeix decisivament. La història depèn de molts factors,conscients i inconscients, que fan que el discurs depengui de l’historiador i la seva circumstància i no dels fets del passat per ells mateixos. És per això que, a partir de les mateixes fonts, no hi ha dos llibres d’història iguals.

Així doncs, el discurs històric està influenciat pel present de qui l’explica, és subjectiu, però això no vol dir que no sigui ni legítim ni vàlid. En aquestes condicions,l’ètica de l’historiador esdevé molt important: no es pot parlar d’allò del que no se n’està del tot segur.
L’historiador s’ha de cenyir a unes evidències concretes i a un mètode de treball fixat i validat per la praxi historiogràfica. La història té unes regles de joc.
Dos historiadors poden fer dos discursos diferents partint de les mateixes evidències, però es poden reconèixer la honradesaprofessional. Subjectivitat en la interpretació no vol dir arbitrarietat ni manca de rigor acadèmic. La recerca de la precisió és fonamental.

A partir del segle XVI Europa va iniciar la primera gran onada de colonialisme i es va convertir en el nucli generador de tota la història universal. Es partia de la superioritat de la civilització i de la cultura europees enfront la resta de cultures ihistòries del món. La història universal tenia com a punt de partida la creativitat europea. Aquesta concepció centrista va començar a ser cada cop més important en els estudis històrics a partir del segle XIX, juntament amb l’aparició de noves branques de la ciència com l’antropologia i l’etnologia. Es consideraven universalment vàlids models de producció només constatats a Europa.
Que la històriad’Europa hagi estat la més ben estudiada i que hagi pogut establir-se en forma d’hipòtesi o de tesi empíricament demostrades l’existència de determinats mètodes de producció, no significa que aquesta mateixa hipòtesi pugui aplicar-se sobre les societats no europees. No hi ha ni un sol model que sigui universalitzable.
El mite de la superioritat blanca, que va ser creat per justificar elcolonialisme i l’imperialisme, no té una base històrica real i es dilueix davant de tota una sèrie d’evidències històriques. Per exemple, la solidaritat i l’igualitarisme social en moltes tribus africanes destaquen com una forma de sociabilitat superior a l’europea. Són evidents també, per exemple, les aportacions xineses a la història de la ciència i de la tècnica, amb invents tan importants com la...