Era mitjanit quan en Roc va saltar

Era mitjanit quan en Roc va saltar
Capítol 1 - Era mitjanit quan en Roc va saltar del balcó
Era mitjanit quan en Roc va saltar del balcó. Pell pàl•lida, ulls clars, cabells rossos; aquests eren els últims trets físics que la Mireia recordava del seu germà. Ja feia deu anys que tot havia ocorregut, però ella somniava totes les nits amb aquell 9 de juny. Ell, que havia sortit de casa amb elscabells rossos clenxats, amb les dents blanques, les sabates polides i la camisa planxada, havia acabat al terra del jardí amb els cabells esbullats, les dents brutes de sang, les sabates plenes de fang i la camisa estripada.
La Mireia, després d’haver patit tantíssim durant el temps que havia passat després de l’accident, havia intentat seguir amb la seva vida amb normalitat i s’havia convertit enuna respectada advocada, fent honor a la professió de son pare, i del seu abans que aquest. A diferència del seu germà, la Mireia era castanya i alta, amb uns ulls marrons que imposaven respecte, i un somriure forçat que la caracteritzava.

Capítol 2 – La trucada
Ring, ring, ring. Dos quarts de set de la matinada. La Mireia, endormiscada, agafa el mòbil que no deixa de sonar:
- Si? –fa mentrees frega els ulls, intentant despertar-se.
- Mireia? –fa una veu a l’altra banda del telèfon- Sóc l’Eduard, un dels teus companys d’institut. Sento trucar-te a aquestes hores, però és que he trobat una cosa que et podria interessar.
- I doncs, Eduard, que és això que no pot esperar fins d’aquí a dues hores? –fa ella malhumorada.
- Doncs bé, aquest matí hem arrestat una persona que, després deveure el seu historial i haver-li fet unes preguntes, ha fet una referència a un assumpte que va passar el 9 de juny de 1999 que va desencadenar la mort d’un noi, segons ha afirmat –diu l’Eduard, amb veu preocupada- i també ha especificat que aquest accident es va donar a prop del barri on va vivíeu fa deu anys, el lloc on va morir el teu germà.
- Ostres Eduard, gràcies per trucar, ara mateix emvesteixo i vaig cap allà –fa la Mireia amb els ulls vidriosos, intentant reprimir els sentiments que l’envolten.
- D’acord doncs –diu l’Eduard, i acte seguit crida dirigint-se a un dels seus companys- Ah! Joan, vine aquí, que m’has llençat el cafè per sobre!
- Bé, et deixo que m’haig d’arreglar per venir –diu la Mireia, amb veu tremolosa.
- Ai, sí! Perdona Mireia. Doncs bé, ara ens veiem. Adéu–diu, penjant el telèfon.
La Mireia s’asseu al llit, respira fons i deixa que les llàgrimes li llisquin per les galtes. Quan ja se sent millor, es dutxa, es vesteix, agafa les claus del cotxe i surt per la porta, amb l’esperança de poder saber què va passar deu anys enrere.

Capítol 3 – Tu qui ets?
- Cesc Pérez, quaranta-dos anys, un metre i vuitanta centímetres d’alçada. El número del seu carnetd’identitat és 13121432R –fa l’Eduard, llegint la informació que hi ha als documents policials.
- I què hi posa, respecte al 9 de juny de 1999? –pregunta la Mireia, impacient.
- A veure... Sí, aquí. Va ser detingut quan fugia amb uns amics de la policia després que les autoritats trobessin trenta grams de cocaïna a una de les bosses que portaven a sobre. Després d’això, va passar dos mesos a lapresó i més tard va ser posat en llibertat. –diu l’Eduard, buscant la informació que a la Mireia l’interessa.
- I això, què té a veure amb la mort del meu germà? –fa la Mireia, desconcertada.
- Doncs bé, buscant quins successos havien passat aquella nit, he topat amb l’expedient del cas del teu germà. Resulta que hi ha moltes incògnites en la investigació que es va fer, però d’una cosa n’estavensegurs, els de la científica, quan van redactar l’informe: el teu germà havia consumit algun tipus de substància que el va fer actuar d’aquella manera tan estranya... –va dir, pensatiu.
- Vols dir que aquest home podria tenir algun tipus de relació amb la mort d’en Roc?
- Nosaltres creiem que sí. Per això t’hem trucat, per si volies parlar amb ell i intentar esbrinar què va passar... Hauria...