Eric

Pèrdua de fe

Gairebé ningú ja no hi creia (en els règims comunistes de l'Est), ni tan sol els qui els governaven. Sens dubte, es van sorprendre quan lesmasses van abandonar finalment la passivitat i van manifestar la seva dissidència. (...) En el moment de la veritat, cap govern d'Europa oriental no va ordenar ales seves tropes que disparessin. Llevat de Romania, tots abdicaren pacíficament. Potser no haurien pogut recuperar el control, però ni tan sols ho vanintentar. Enlloc no hi va haver un grup de comunistes radicals que es preparés per morir al búnquer de la seva fe, ni tan sols per l'historial no gens negligible dequaranta anys de govern comunista en uns quants d'aquest estats. Què haurien hagut de defensar? ¿Sistemes econòmics, la inferioritat dels quals respecte delsseus veïns occidentals saltava a la vista? ¿Sistemes en decadència que havien demostrat que eren irreformables, fins i tot allà on s'havien fet esforçosseriosos i intel·ligents per reformar-los? ¿Sistemes que havien perdut clarament la justificació que havia servit de suport als quadres en el passat: que elsocialisme era superior al capialisme i que estava destinat a reemplaçar-lo? ¿Qui podia continuar creient-s'ho, encara que hagués semblat plausible en els anys quarantai fins i tot en els cinquanta?

(...) Tant a Europa com a la Unió Soviètica, els comunistes que s'havien mogut per les seves velles conviccions eren ja unageneració del passat (...) per a la majoria, el principi legitimador d'aquests estats era poc més que retòrica oficial o anècdotes de vells.

Eric Hobsbawm