Ernesto sabato

Aquest llibre d’Ernesto Sabato tracta des de la seva infància fins a l’edat adulta. El seu pare va fer patir a la seva mare, però al va ser un home molt estimat per a tothom. Va estudiar física i matemàtiques al Colegio Nacional de la Plata. Al cap d’uns anys, va tenir l’oportunitat d’estudiar a Rússia, però ell va preferir seguir estudiant a França. A França va tornar a estudiar matemàtiques iva arribar a Argentina amb el doctorat. Després de treure’s els seus estudis va treballar a un laboratori, a França. Al cap de poc temps va tornar altre cop a Buenos Aires, on va treballar com a professor d’universitat. Al cap d’un temps, va decidir deixar la seva feina i marxar a Córdoba. Allà va començar a dedicar-se a la literatura, encara que alguns científics continuaven intentant convèncerque tornés a la física i les matemàtiques, la seva antigua feina. Finalment, va acceptar i va concloure un treball sobre termodinàmica. Va tornar a Buenos Aires. Al cap de poc va conèixer al biòleg Nowinsky que li va oferir un càrrec a la Unesco. Ell el va acceptar però no va ser una època molt bona per a ell, i va decidir escriure una novel·la. En un temps passat, Ernesto havia escrit un articleper una revista de la Universitat i li van donar la oportunitat de escriure a la revista Sur, on va tenir una molt bona relació amb la directora d’aquesta revista, Victoria Ocampo. Al cap d’uns anys va escriure la seva primera novel·la: el Túnel, però no li va agradar a molta gent i per tant va ser rebutjada. Però finalment, va fer una publicació al Sur i va ser esgotada. Ernesto mai s’haconsiderat un bon escriptor i per aquest motiu després d’haver escrit moltes obres les estripava i les cremava. La severitat del seu pare va fer que dos dels seus germans marxessin de casa, eren el Humberto i el Pepe. La seva mare va morir als noranta anys i el seu pare també, diu que no li va donar temps de acomiadar-se d’ells com li hauria agradat. Ens explica que a mesura que ens apropem a la mort,també ens apropem als moments de la nostra infància. Comenta que enyora els reis mags i que els hi demanaria que el tornessin a aquella època. Una de les anècdotes que li van passar quan era petit va ser quan el seu germà li va regalar una paleta de pintura i ell després es va comprar les pastilles per poder anar a un bosc i pintar el seu paisatge. De cop i volta van aparèixer un nois de quinze anys,li van robar la paleta i li van llençar les pastilles de pintura, es va quedar plorant i quan es va decidir per marxar a casa es va perdre, diu que va ser un moment molt dur de la seva infància. Va tornar a la Universitat de la Plata i li van venir un munt de records a la ment, perquè va ser on va conèixer la seva dona, la Matilde, on van tenir el seu primer fill. Als setze anys, Ernesto, es vaficar en grups anarquistes i comunistes, feien debats que duraven hores. Però, en un viatge a Brussel·les va obtenir informació i se’n va adonar de tots els crims comesos per aquest regim de Iosif Stalin i va deixar de seguir el Partit Comunista. Explica que molts escriptors que pensaven com ell van haver de ser exiliats i diu que la generació moderna esta creant un monstre de tres caps, elracionalisme, el materialisme i l’individualisme. Ens dona la seva opinió i ens diu que els valors ja no valen, que milions de nens son explotats injustament, obligats a prostituir-se o a treballar en condicions pèssimes per a ells. També pensa que en els diaris només parlen de coses dolentes i això l’entristeix. Diu que el planeta cada cop va pitjor, ja que s’estan tallant molts boscos i els països fanmolts residus. També ens diu que des de el seu punt de vista els avenços científics com la clonació o la vida artificial no estan respectant la natura. Ernesto diu que la seva vida esta acabant com “El túnel” on tot sembla impossible. Diu que ho donaria tot per poder recuperar al seu fill. Va anar a Santander a recollir el premi Menéndez y Pelayo i a Albània a recollir el Premi Kadaré, tot i això...