Escola verda

Educació (ambiental) per la sostenibilitat a l’escola

El nom no fa la cosa. O si? La història es construeix sobre l’experiència i el present incorpora el passat. ‘Educació ambiental’ ha estat l’expressió utilitzada durant gairebé quaranta anys per al·ludir projectes educatius que han tractat d’incorporar continguts, procediments i valors destinats a capacitar les persones per abordar elsproblemes ambientals emergents. Sens dubte, quan ara parlem d’educació per la sostenibilitat ens referim a alguna cosa molt propera a aquest concepte, que ha estat alimentat al llarg del temps per una àmplia cohort d’‘educacions’ amb adjectiu: l’educació per la natura, pel patrimoni, per la ciutadania, pel desenvolupament, per la pau, pel futur… Joy Palmer parla del ‘riu’ de l’educació ambiental,enriquit per molts tributaris que tenen continguts, objectius i característiques comunes. Tanmateix, -diu ella mateixa- “si poguéssim reviure aquestes dècades d’evolució, potser tindria més sentit tractar d’unir aquestes línies i avançar en el segle XXI com un únic moviment, realment influent, que apuntés a promoure la sostenibilitat i la qualitat de vida per tothom en el nostre planeta”. Fer el mateixamb un altre nom es pot qualificar de frivolitat o d’oportunisme. Per contra, quan assistim a una veritable evolució en les mentalitats, una reorientació en l’objectiu o una reordenació de prioritats, llavors resulta convenient -o fins i tot imprescindible- subratllar aquestes transformacions amb un canvi de nom. En el cas que ens ocupa tinc la impressió que hi ha una mica de totes dues coses. Encerts ambients es canvia de nom sense massa reflexió en els continguts; en altres, -potser més reacis d’entrada al canvi terminològic-, s’ha evolucionat profundament en els continguts sense incomoditat per mantenir el nom. De fet, l’educació ambiental ha estat sempre un camp pluriparadigmàtic i polifacètic. I el repte persisteix: que l’educació pel desenvolupament sostenible no sigui ara, coml’educació ambiental corria el risc de ser abans, només el títol políticament correcte que els temps demanen. Per evitar-ho ens calen idees clares i com més compartides millor. Segur que és oportú, per tant, preguntar-nos què aporta l’educació per la sostenibilitat (EpS) a l’educació ambiental (EA) o, dit d’una altra manera, com cal renovar l’educació davant els reptes del desenvolupament sostenible.En aquest article ens proposem assenyalar algunes de les tendències que actualment es donen i que s’han de seguir donant a l’escola per avançar cap a una EpS efectiva, amb un significat precís i potent. Dels símptomes a les causes Una de les claus del canvi és un enfoc més ampli, no determinat estrictament pel camp ambiental. Per una banda, la percepció dels problemes ambientals s’ha anat ampliantamb el pas de les dècades, del local al global, de la gestió dels recursos a la seva distribució, dels símptomes a les causes. Alhora, ha anat creixent la consciència que darrera els conflictes ambientals n’hi ha de socioeconòmics i culturals, i que tots els grans problemes -la pobresa, el consum dilapidador, la degradació ambiental o els conflictes entre grups humans- estan íntimamentinterconectats. Aquesta nova visió de l’educació aposta, doncs, per ajudar-nos a entendre millor el món en que vivim per poder fer front a la complexitat dels seus problemes. L’objectiu és aprendre a encarar-los col·lectivament i a construir democràticament solucions ben informades. Parlem, per tant, d’aprendre processos, uns processos que són molt

semblants ja es tracti de prendre decisions relatives aldesenvolupament, a la convivència o a la qualitat de l’entorn que construïm entre tots. I aquí rau una altra de les claus importants del canvi: ara no ens volem limitar a comprendre els processos ecològics, sinó que ens interessem, sobretot, per aquells que com a humans protagonitzem. Tal com s’expressa a la presentació de la Dècada de l’Educació per al Desenvolupament Sostenible, per saber...