Escoles postaristotèliques

a)
L'escola cínica és una escola socràtica menor. Els seus seguidors consideraven que per aconseguir la felicitat s'havia de viure segons la natura, per això rebutjaven la civilització. Consideraven que l'home té tot el necessari per conquerir la felicitat, la seva autonomia és, de fet, el vertader bé al que s'ha d'aspirar, d'aquí el seu rebuig de les riqueses i de qualsevol preocupaciómaterial. L'home serà més feliç com menys necessitats materials tingui, per això predicaven una vida extremament austera. La vida senzilla i d'acord amb la naturalesa és el que pot retornar als homes la serenitat d'ànim, per això aspiraven a l'ataràxia. Així els cínics defensen la pobresa i la vida ascètica allunyada de la civilització.
L'escola estoica és l’escola fundada a Atenes per Zenó de Cítion(335-264 aC). El nom de l'escola procedeix del terme grec stoa, que significa "pòrtic". Pel que sembla, Zenón impartia els seus ensenyaments sota el "pòrtic pintat" (stoa Poikile) de l'àgora atenesa. Solen distingir diversos períodes en la història d'aquesta escola: el primer estoïcisme (Zenó, Cleantes d'Assos i Crisip de Soli), l'estoa mitjana (Panecio de Rodes i Posidonia d'Apamea) i l'estoïcismetardà i romà (Sèneca, Epictet de Hieràpolis i Marc Aureli).
D'acord amb aquesta escola o corrent filosòfic, la Natura sencera es troba governada per una "raó" provident i divina (Logos) que dirigeix sàviament el "destí" de les coses i dels homes. És insensat i inútil intentar canviar el pla d'aquesta providència divina. Passa sempre el que ha de passar, de la manera exacte en què ha de fer. Peraixò, el nostre deure com a éssers dotats de raó és aprendre a "viure d'acord amb la naturalesa"; o, el que és el mateix, d'acord amb el Logos etern que ho governa providencialment tot.
L’escola epicurista és el sistema filosòfic basat en les doctrines d'Epicur de Samos. Des del jardí d'Atenes fundat pel mateix Epicur, l'epicureisme va aconseguir aviat gran difusió per tot el món hel·lenístic iromà, pervivint fins al s. V d. C. Com totes les filosofies contemporànies contra les que va polemitzar sovint, l'epicureisme es va centrar en l'ètica, buscant-hi solucions pràctiques més que especulacions teòriques: d'aquí la importància dels conceptes d'amistat i felicitat (recerca del plaer i rebuig de tot dolor).
L’escola escèptica fou un corrent filosòfic iniciat per Pirró d'Elis (360 aC-270aC). La primera forma d'escepticisme tradicionalment admesa fou el pirronisme. Els primers escèptics, a part d'escèptics o pirrònics, també rebien el nom menys habitual de zètics; aquest darrer terme significa "buscadors que busquen sense trobar res".
Els escèptics desconfiaven de la capacitat de la raó per descobrir la veritat, ja que les sensacions per les quals es percep la realitat nomésmostren l'aparença de les coses.
L'escola eclèctica es caracteritza per escollir (sense principis determinats) concepcions filosòfiques, punts de vista, idees i valoracions entre altres escoles, combinant-les i barrejant-les de forma sovint contraposada, encara que no arribi a formar-se un tot orgànic. L'eclecticisme es va desenvolupar a Grècia a partir del segle II aC com una manera de sintetitzarles grans troballes intel·lectuals de la filosofia clàssica anterior dels presocràtics, Plató i Aristòtil.
L'hedonisme és un corrent filosòfic i ètic que veu en el plaer una font de felicitat, un sentit de la pròpia existència i un criteri moral. El terme està derivat del mot en grec antic ἡδονή, que significa joia, satisfacció, gana, desig.
Ataràxia: Aquest concepte és usat per escèptics,epicuris i estoics, i vol expressar serenitat, tranquil·litat d'ànim, impertorbabilitat o absència d'inquietud. És un estat al qual s'arriba mitjançant la pràctica o ascesi, i que el savi aconsegueix mantenir.
Autarquia: és la independència de l'individu de tot condicionament de l'exterior. És un requisit fonamental per tractar d'arribar a la felicitat, i no només per als cínics, també per a la resta...