escuma de mar

5 Escuma de mar

21/11/05

13:50

Página 2

2a edició, desembre, 2005

Aquest llibre va guanyar el Premi al Llibre en valencià Millor Editat l’any
2004 concedit per la Generalitat Valenciana.

© Del text, 2004
Manel Joan i Arinyó
© D’aquesta edició, 2005
Perifèric Edicions
C. Sèquia de Montcada, 13
46470 Catarroja (València)
Tel. 609 426 131. Fax: 961 270 038
e-mail:periferic@hotmail.com
Disseny col·lecció: El gos pigall, SL
Correcció lingüística: Adolf Gisbert
Maquetació: José María de Gracia Bonache
Impressió: Romanyà-Valls
ISBN: 84-933260-7-0
Dipòsit legal: B-50.963-2005

Cap part d’aquesta publicació no pot ser reproduïda, emmagatzemada o
transmesa, de cap manera ni per cap mitjà, sense l’autorització prèvia i
escrita de l’editor, tret de les citacionsen revistes, diaris o llibres si se
n’esmenta la procedència.

5 Escuma de mar

21/11/05

13:50

Página 5

10.193

Escuma

de mar
Manel Joan i Arinyó

5 Escuma de mar

21/11/05

13:50

Página 7

La redacció d’aquest llibre va obtenir l’any 1995 un ajut a la
creació literària atorgat per la Institució de les Lletres Catalanes.

5 Escuma de mar

21/11/05

13:50Página 9

Preàmbul
Avui en terres de França

—Allez hop! Allez hop! –Quatre senegalesos muntats a
cavall i amb el sabre desembeinat ens van obligar a afegirnos a la comitiva que comandaven.
Eren les nou del matí del 8 de febrer de 1939. La vespra, a poqueta nit, havia travessat la frontera francesa per
la Jonquera. La vespra, per tant, quan vaig lliurar el meu
fusell al gendarme que me’ldemanà, vaig deixar de ser
soldat de la República espanyola per convertir-me en refugiat de guerra.
Com que el camp del Voló l’havien habilitat més que
res per a dones i xiquets, els meus companys i jo, uns deu
o dotze en total, havíem dormit als afores del poble en els
bancalets de les últimes cases.
—Allez hop! Allez hop! –Quan els senegalesos ens van
abordar, érem a la porta d’un fornesperant caritat.
Carretera avant, de tot arreu sorgien refugiats i se’ns
agregaven. A entrada de fosc, vam arribar a Sant Cebrià de
la Marenda i ja n’érem més de dos-cents. Sense perdre
punt, ens van internar en un camp de concentració instal·lat a la platja. No tenia ni barracons per dormir i nosal-

9

5 Escuma de mar

21/11/05

13:50

Página 10

tres mateixos vam improvisartendes de campanya amb
pals, filferros i les nostres mantes.
Hi vaig ser un mes. Un mes d’alimentació molt deficient, de diarrea, de sobresaturació humana i de milers i
milers de polls que, com si també tingueren por del feixisme, ens havien acompanyat en l’exili.
Quant a la cerimònia de comiat, ja no pogué ser més
lamentable: entre els senegalesos i els gendarmes ens van
requisar totes lespertinences de valor.
La meua segona residència en terres de França va ser el
camp de Barcarès, on ja hi havia barraques construïdes
quan hi arribàrem. També, filferros punxeguts encerclantho tot i sentinelles senegalesos que ens impedien fugir.
Continuàvem dormint en l’arena.
Els nous refugiats que hi aplegaven ens portaven notícies sobre la guerra: ja no hi havia res a fer. Alhora, ensecretaria van posar a la nostra disposició uns impresos
perquè, qui volguera, sol·licitara l’emigració a Amèrica. Jo
en vaig ser un.
La fam ens feia estar de mal humor del matí a la nit.
Ens en vam queixar als responsables del camp i aquests
ens van replicar que ells no ens havien cridat. Per tant, si
no hi estàvem contents, podíem tornar-nos-en per on
havíem vingut. Ells mateixos es comprometiena aconseguir-nos un camió que ens traslladaria a la frontera. Per
acabar-ho d’arreglar, a mitjan abril se’m declarà el paludisme i em vaig quedar sense forces.
Va ser a principis de juny quan em vaig assabentar que
Josep i Manuel, els dos germans grans meus, eren al camp
de Vernet. Els vaig escriure i ells em van respondre. En la
carta em deien que podia demanar el trasllat al seu camp.
Ho...