estoicisme

Estoïcisme 
Corrent filosòfic del període hel·lenístic el nom del qual prové del lloc en què el seu fundador (Zenó de Cítion, 333-263 a.C.) va ubicar la seu de l’escola, que estava situada en un pòrtic o stoa .
Des de Zenó de Cítion i, especialment, des de Crisip (el sistematitzador de la stoa antiga), els estoics dividien la filosofia en tres parts:
1. Lògica:
La lògica, entesainicialment com a ciència dels discursos, es tracta d’una lògica de les proposicions i esbossa una important teoria semiòtica en dividir el signe entre significant i significat. L’anàlisi lògica descansa en una concepció de la veritat entesa a partir de la noció de representació catalèptica.
Mentre les paraules i les coses són materials, el significat és immaterial i actua d’enllaç entre elles. Només elsignificat pot ser vertader o fals, originant les proposicions o unitats lògiques elementals, les possibles connexions de les quals establien les condicions formals de veritat; lògica, l’estudi de les quals va conduir a la formulació dels anapodíctics o esquemes formals indemostrables d’inferència. A més a més, van estendre l’anàlisi lògica als raonaments hipotètics i als disjuntius.
TEORIA DELCONEIXEMENT:
Segons els estoics, el coneixement s’origina a partir de les impressions rebudes pels sentits, de manera que les sensacions són la font i origen de tot procés cognoscitiu. De manera semblant a com els objectes deixen les seves empremtes a les pastilles de cera, així també ha d’entendre’s la ment humana, en la que res hi ha escrit abans de les primeres sensacions comunicades pelssentits.

2. Física:
Tots els cossos (inclosos el logos i l’ànima, que també són de tipus corporal) estan fets de dos principis inseparables: un passiu: la matèria, i un altre actiu: el foc, raó, esperit.
Per a ells la matèria és merament inert, distinta, doncs, a la qualificació o determinació de la matèria aristotèlica l’ esperit és qui la dota d’animació. Ambdós, tant la matèria, coml’ànima(esperit), són concebuts com a cossos. Aquest foc i ànima és, alhora, un logos, raó divina i principi vital que forma el pneuma o substància subtil que l’interpenetra tot, donant cohesió al conjunt, i que posseeix les llavors intel·ligibles o ànima del món).

3. L’ètica
Per als estoics, la llei que regeix l’univers és el mateix foc intel·ligent o logos diví que toca la nostra ànima. Davant eldeterminisme còsmic, l’actitud del savi només pot ser la d’acceptar el destí, ja que tot està regit per la providència del logos. En aquest sentit, ja que tot està sotmès a la providència, tot és racional i just. D’aquesta manera identifiquen destí i providència, i sustenten una immortalitat relativa de l’ànima humana, que pot perviure fins al fi d’un cicle còsmic. La mort és entesa com a separació del’ànima i el cos. D’això s’infereix que l’ànima és també corpòria, ja que en cas contrari no podria donar-se tal separació.

La màxima moral dels estoics es resumeix amb la sentència: «viu d’acord amb la natura» o, el que és el mateix, seguint el logos diví.
Creen les bases d’una ètica del deure entesa a la manera intel·lectualista, ja que el seguiment d’aquest deure només és possible perpart del savi, que és qui coneix el logos. Però, mitjançant l’acceptació del destí, pot aconseguir-se la tranquil·litat d’ànim pròpia del savi. La intranquil·litat prové de les passions que fan errar a la raó, en desitjar que les coses siguin d’una manera oposat als designis de la providència-destí. Contra les passions proposen apatia, absència, impertorbabilitat, que permet aconseguir alegria serenai la felicitat. La virtut, que consisteix en l’eliminació de totes les passions i en l’acceptació de l’ordre de la natura, ha de mantenir-se fins i tot a costa de la pròpia vida. Per això, els savis estoics aconsellaven (i diversos van practicar tal consell) el suïcidi abans que acabar forçats a actuar en contra del deure. Malgrat aquesta ètica de la resignació, els estoics van participar en...