Estudi de les unitats temàtiques El cafè de la Marina

ESTUDI DE LES UNITATS TEMÀTIQUES I LES RELACIONS QUE S’HI ESTABLEIXEN
Temes:
Una vida difícil
Segarra persegueix l’estampa costumista, el cromo mariner, l’atmosfera del món pescador . l’autor qualifica el cafè de la marina de peça “un obra d’aire realista i pintoresca” emetent a la captació d’aquell “Way of life” costaner amb el qual havia conviscut en primera persona. El cafè de la marinaes una obra fonamentalment “d’ambient” . Segarra retrata els pescadors com víctimes de la pobresa i que mantenen una existència feixuga. A despit d’aquesta duresa no protagonitzen cap conflicte col·lectiu ni cap tensió social travessa la seva jornada laboral P27-28
EX: El cafè de la marina sols Claudi alerta que rufina i algun altre comerciant de peix espavilat paguen malament “Tot l’any ananta raure a la rufina, i al Met , que et fon el bull fins que no en queda” ( Escena XII, acte I)
La tripulació del cafè de la marina es conforma oposant a les dificultats pecuniàries, així com els dalt i baixos personals, una espècie de supervivència passiva.
Al principi del “ poema dramàtic” (Escena I) Libori nombra diverses vegades una frase cèlebre, que sintetitza a la perfecció aquestestoïsme global: “És la vida”, conclou quan s’ha de resignar en la desgràcia de Caterina, quan pensa en la pèrdua prematura de la seva senyora, quan plany Salvadora: tant sola amb un hereu que la maltracta. El barman no centrifuga el cervell en un programa de depressions o crisis existencials, no es mareja en dubtes metafísics. Diu: “És la vida”, i mena la taverna, perquè ”El Cafè es el Cafè, i ja sesap...”

Tot el que necessites és amor
L’Antiguitat entenia l’amor com una malaltia real: física, no figurada. Es diagnosticava segons uns símptomes mig orgànics: l’insomni, la tristesa continuada, l’esgotament mental, la pèrdua de la gana, la tendència a la solitud i l’aïllament, els sospirs i els plors. Als segles XVI i XVII la medicina i l’església coincidien a considerar-la “un estatpatològic i psicofísic”. Fins i tot els escriptors moralistes del segle XIV, Francesc Eiximenis, aconsellen tractament mèdic. Contravenint una visió així, en certs clàssics teatrals catalans, l’amor cura. És el remei, no la infecció. Com a cèlebre drama guimeranià, El Cafè de la Marina proposa una trama de redempció, típica del romanticisme. A El Cafè de la Marina s’articula un salvament doble. Per uncostat, Claudi deslliura Caterina dels fantasmes del passat i de la zitzània present: “I escolta’m”, avisa a l’heroi a les acaballes de la peça (Escena XIV, Acte 3), “Si mai tornes a dir un gruix d’espina, /Si tornes a portar a les dents corcades/ El nom d’aquesta dona... i xafardeges, o calumnies, em sents be, Rufina?, et sucaré en el mar, com una gossa/ de les que duen ràbia al cos”. Per l’altrecostat, Caterina puja el peartenaire des de l’infern íntim on cremava fins el cafè de la felicitat. L’amor pur, així, ha regenerat dues ànimes condemnades a la soledat. Des del punt de vista comparatiu des del qual enfoquem l’actual apartat hi veiem un vitalisme esquerp característic del poemes dramàtics primerencs. Al marge de l’ímpetu, Claudi també té una natura de perdut que va a la recercad’una alternativa ideal a la realitat que l’envolta.
Pel que fa Claudi hi hauria una justificació: sospitem que en veritat s’estima a Caterina de temps enrere però no se n’adonava. A l’escena VI, acte 1, Claudi s’ha de sentir dir “fins em penso que et convé una dona”, en boca d’en Rufí. Com que Caterina corre per allà Claudi la burxa. “Un bon tall fresc com la tavernera”. Rufí l’encerta més del que espensa, que Claudi torba bonica a Caterina, i que el tantsentfotisme de la cambrera el castiga.
En el segon acte, escena XVI, Claudi i Caterina xerren el la intimitat i semblaria gelós: “diuen que et cases...”. Caterina l’intimida, li fa “massa respecte”, al contrari d’altres “garses” amb qui es comportaria diferent, si les atrapés soletes com avui a la nit. Els mòbils psicològics potser hi...