Evolucionisme

Corrent de l’antropologia cultural en la que es poden distingir dos grans etapes:

a) la de l’evolucionisme vuitcentista, representada sobretot per G. Klemm (1802-1867), L. H. Morgan (1818-1881),E.B.Tylor (1832-1917), J.G. Frazer (1854-1941); i,

b) la del neoevolucionisme que sorgeix en les dècades posteriors a la segona guerra mundial, representada fonamentalment per Leslie A. White,Gordon Childe, Robert Redfield, Elmar Service o Julian Steward. Al seu torn, el materialisme cultural (M. Harris) apareix com una reelaboració del neoevolucionisme. Ambdós corrents afirmen l’existènciad’una evolució de la cultura.

L’evolucionisme cultural apareix a mitjan s.XIX, fins i tot abans de la publicació de l’origen de les espècies de Darwin, però el gran impacte de l’evolucionisme biològicjunt amb la influència de la filosofia de la història de Hegel, la llei dels tres estadis de A. Comte i la pervivència de la idea il·lustrada de progrés, donen un gran auge a les concepcions del’evolucionisme cultural. Segons aquesta teoria, la cultura avança continuant unes pautes, raó per la qual es pot dividir la seva història en grans etapes.

G. W. F. HegelHegel havia assenyalat tres gransmoments de la història de la humanitat: les tiranies asiàtiques (en les que només un home és lliure); les ciutats-estat gregues (en les que alguns són lliures, encara que persisteix l’esclavisme) il’època moderna (en la qual tots han de ser lliures). Comte havia parlat dels tres estadis de desenvolupament: l’estadi teològic, l’estadi metafísic i l’estadi científic o positiu. Però aquestes ideespròpies d’una filosofia de la història, com les sustentades anteriorment per altres autors (Vico, per exemple), es van veure altament reforçades pel darwinisme, i es va obrir un període d’aplicació del’evolucionisme a tots els trets culturals. Així, per exemple, es va parlar d’una evolució de les religions (de l’animisme, la màgia i el xamanisme, al politeisme i al monoteisme), d’una evolució...