Examen Filo 1

El coneixement com a saber.
El coneixement és una creença de la quan estem segurs, però que a més, podem provar. La possibilitat de justificar racionalment alguna cosa, és el que caracteritza el coneixement, D’aquesta manera la creença deixa de ser merament subjectiva i passa a ser coneixement objectivament verdader, és a dir acceptable per a tot. Així que per tal que una creença passi a ser unconeixement s’ha de poder demostrar i argumentar. Una creença pot ser d’ús dubitatiu, és a dir que expressa que no estem realment segurs de la veritat i tenim dubtes sobre el seu compliment com per exemple quan diem: crec que vindrà el Joan, però no ho sé segur. Però també pot ser d’ús assertiu, en aquest segon cas parlem de creença quan estem segur d’alguna cosa encara que no tinguem provessuficients per demostrar-ho, aquesta falta de justificació és el que distingeix les creences de l’autèntic coneixement. En canvi l’opinió és una apreciació subjectiva de la qual ni estem segurs ni la podem provar davant dels altres, un opinió acostuma a ser una valoració de la realitat, o de com hauria de ser, que es basa en els nostres interessos, creences, desitjos... però normalment no recolza raonscontundents. Des de l’Antiguitat es distingeixen dos tipus de coneixement o saber, per una part trobem el coneixement teòric, aquest està constituït per totes les informacions que descriuen i expliquen el món natural i social que ens envolta. És un saber contemplatiu i desinteressat que sorgeix pel simple desig de coneixement, i no pas pergarantir la nostra supervivència o benestar, tot i que certament acostuma a contribuir-hi. Per altra part trobem el coneixement pràctic, aquest coneixement no és una explicació o descripció del món, sinó un saber-hi actuar, ja sigui en la manipulació de l’entorn, en la producció de béns, en l’elaboració d’obres d’art o en la determinació de l’acció correcta, és a dir, és un saber fer en tots elsàmbits.













Pensament, llenguatge i realitat

L’alt grau de saber teòric que ha assolit la humanitat seria impensable sense el llenguatge. El llenguatge participa de manera decisiva en la comprensió de la realitat. A més, a través del llenguatge rebem la majoria de les informacions que configuren els nostres coneixements més elaborats, això se’l denomina adquisició del coneixement. La humanitatha inventat mecanismes per a emmagatzemar i divulgar la ingent quantitat d’informació que posseeix. Gràcies a això, no cal que cada nou individu comenci de zero i adquireixi per pròpia experiència tot el saber que la humanitat ha anat acumulant al llarg dels segles.
Des de la lingüística es considera que el llenguatge és la facultat humana de comunicar-se mitjançant un sistema de signes. Elllenguatge presenta dos característiques, per una part és arbitrari i convencional i per una altra és articulat, i per tant, creatiu.
Per a construir un concepte hem d’abstreure de la realitat i prescindir de les diferències superficials. Mitjançant aquest procés d’abstracció, reduïm, ordenem, i classifiquem la multiplicitat de les percepcions del voltant en conceptes universals, en aquest procés estemdotant el pensament amb la seva matèria primera. Els conceptes o les imatges mentals ens permeten pensar.
La relació entre llenguatge, pensament i realitat és indiscutible. El signe lingüístic i les paraules es descomponen en tres plans, significant, és a dir successió de fonemes i, per tant, pertanyent a l’àmbit lingüístic. Significat, idea o concepte associat a un significat i, en conseqüència,propi de l’àmbit del pensament. I referent, objecte, qualitat, procés, etc., al qual ens referim i que, conseqüentment, pertany a l’àmbit de la realitat. Entre el llenguatge parlat, l’escrit i el pensament es poden canviar les paraules, però el pensament és el mateix que la realitat.




3 Teories de la veritat.
La distinció entre realitat i aparença ha estat objecte d’un allarga polèmica en...