FAL SENSE MA

FALÇ SENSE MA.

J. Garés Crespo.

Tres i Cuatre, poesía. nº 13
ISBN:84-85211-44-8
Diposit legal: Valencia-.3101-1977.

PRÒLEG.
JOAN FUSTER.
Jo no sé si en unes altres circumstàncies, Josep Garés hauria escrit mai
versos. Potser sí. O tant se val. El fet és que, aquestos versos precisament,
els va escriure durant una llarga estada a les presons de Franco. Sens
duote, en sentia la necessitat.Entre les quatre parets de la cel.la les
paraules reprimides se li convertien en una manera de dir nova, impacient,
excitada, i les deixava anar damunt papers secrets i eventuals. Poemes?.
Però més que poemes, o bé una cosa distinta del poema ritualitzat per les
convencions literàries. I ara que podem, cal que els llegim des d´una
perspectiva que sobrepasse les rutines i els càlculs de la “poesia” al´us.
Ens arriben amb la palpitació elemental del testimoniatge, i així els hem
d´acceptar. Hi trobem tot allò que la condició de pres comporta:
l´enyorança dels seus, dona o amics, i lángoixa de sentir-se sol i vigilat, i
l´obsessió dels murs i de les portes infranquejables. Hi trobem, encara, la
confianza en la lluita interrompuda i la fe en una llibertat col.lectiva
esperanzada. ¿Què si no?.Sons els temes de la humiliació, de l´amor, de la
ira, de la injusticia, que constituyesen el pa de cada dia de les victimes que
no es resignen a ser-ho. Josep Garés els asumía amb la urgència del
militant decidit. No hi intentaba cap exercici “líric” conscient. No es poca
la literatura redactada en presons a tot arreu i en totes les èpoques:
Cervantes i Dostoievski, Jordi de Sant Jordi i Villon,Genet i Quevedo, i
mes gent insigne. La majoria, tanmateix, és literatura de “literats”, en la
qual l´anècdota de la presó nomes significa una experiencia
supernumeraria. Garés era un home de combat, sense vel.leitats
culturalistas, que amb un llapis o un bolígraf clandestí, burlava les
prohibicions d l´establiment penitenciari i intentaba una comunicació
amb ell mateix i amb aquells que li eren méspròxims, en la sang o en les
idees. La infame història europea dels darrers cinquanta anys (presidis,
camps de concentració) ha prodüit molta “poesia” com la seua: una
multitud pràcticament anònima de “poetes” improvisats, que exclamaven
matusserament el dolor d´una condemna aprobiosa o la constància tozuda
en una fidelitat radical. Eren com la veu de tots els altres, molts més que ni
sabien nipodien escriure. Entre nosaltres, el gran desastre popular del 39 i
la seua prolongació fins avui, tan dramàtics, hi han tingut un reflex mínim.

Quan dic “ entre nosaltres” vull dir entre els qui parlem català. Tenim,
això sí, una gran (i docta) poesia de l´exili, i memòries i novel.les de la
peripècia transhumant dels vençuts. També alguns document de l´univers
concentracionari nazi, i fins itot comencen a multiplicar-se les
confessions de presos i de familiars de presos. Però la “poesia de presó” és
insòlita. Potser perque la persecució franquista s´aturà davant
l´intel.lectual reconegut, amb un respecte supersticiós. No ho sabria
explicar jo. I que conste que no estic lamentant-me´n. Mai no he estat
partidari, per temperament i per convicció, de les detencions ni dels
processosamargs. No hem vingut a aquest mon a fer màrtirs ni menys
encara a fer poetes-màrtirs. Però Josep Garés s´hi trobà. En coneixia el
risc i l´admetia. I en la tètrica durada del seu captiveri va escriure uns
versos. Aquests. Que siguen bons o dolents no és el problema. Son, ho
repetesc, un tetimoniatge. L´únic, que jo sàpia, procedente del País
Valencià en la llengua del País Valencià. I això ja enjustifica l´edició. ¿Al
principat, a les Illes?.

UNES PARAULES.
J. Garés Crespo.

Una cosa no nega l´altra. Però de vegades cal decidir-se per una
d´elles. I de vegades ho decideixen per u. Si jo poguera elegir, preferiria
viure poemes a escriure´ls. Qué voleu que faça?. A mi no m´entusiasma
massa la gloria ni la posteritat personal. Em sembla molt més interessant
el present. Potser als setanta anys...