Federico Mompou

FREDERIC
 MOMPOU
 (1893-­‐1987)
 


 

 

 

 

 

 

 

 

 


 


 


 


 


 


 


 


 

Alba
 Latorre
 
 
 


 

 


 

 


 

 


 

 


 

 


 

 


 

 


 

 


 

 

Repertori
 Específic
 Benjamí
 Santacana
 
 
 

Vida de Frederic Mompou
Fill de pare espanyol i mare francesa neix a Barcelona el 16 d’abril de 1893.
Viu en un ambient familiar molt ben disposat per a la música i mostra
favorablement una precoç vocació.
Els seus pares volien que fos pianista, però ell als 16 anys comença a
estudiar composició d’amagat ja que el que li agradava des de que era petit
era lacreació musical.
El 1911, amb 15 anys es trasllada a París, per suposadament estudiar piano
amb una carta de recomanació de Granados dirigida a Fauré. Aquesta carta,
degut a la timidesa de Mompou mai va arribar a Fauré.
Amb l’esclat de la Primera Guerra Mundial el 1914 torna a Barcelona sense
deixar d’estar en contacte amb París. És el temps de “recomençar”. Una
expressió que no té la ideade ruptura o dimissió sinó de cristal·lització
reflexiva. Són uns anys de molta creació. Durant aquests anys escriu
Scènes d’enfants (1915.1918), Pessebres (1915-1917), i Suburbis (19161917). No és fins el 1923 que torna a París aquesta vegada ja per a
convertir-se en compositor. Allà es troba atret per Ravel i per l’estil
característic de Satie i els que integraven el grup dels sis.
El 1921,un any més tard de la seva arribada a París, estrena les seves
primeres obres. L’intèrpret és el seu mestre Ferdinand Motle-Lacroix.
L’èxit assolit en aquest concert i un magnífic article publicat al diari més
important de França de l’època, el diari Le temps, projecten definitivament
el nom de Mompou als quatre vents del gran món musical.

Es queda a París fins el 1941, durant aquesttemps el seu nom s’enforteix
aconseguint renom mundial. Ricard Viñas fa especial èmfasi en la seva
obra. Mai es va desvincular de Catalunya. Va formar part del grup dels vuit
“Compositors independents de Catalunya” format per Manuel Blancafort,
Robert Gerhard, Joan Gibert Camins, Agustí Grau, Ricard Lamote de
Grignon, Baltasar Samper, Eduard Toldrà i ell mateix.
El 1941, degut a la Segona GuerraMundial retorna a Barcelona per quedars’hi fins que mor el 1987.

Trets compositius de Mompou
La manera de composar de Mompou és molt característica ja que busca la
simplicitat i la síntesi. La màxima expressivitat amb els mínims mitjans.
Mompou ha treballat en diversos gèneres musicals, però és indubtablement
en el seu piano, on s’hi troba tot el pes de la seva personalitat de
compositori artista.
El piano de Mompou, entrelliga a la perfecció l’aspecte musical i
l’instrumental com una sola peça. La seva volada romàntica, el seu
revestiment impressionista, la seva profunda arrel catalana o la sensible
crudició que determina sorprenent i afortunades troballes, com ja passa
amb Chopin, Fauré, Scriabin o Grieg, són forniments que s’han considerat
integrats a la música deMompou, el piano mompouià. Es tracta d’un piano
molt especial, d’una música única, personal. En el piano de mompou, és de
molta importància la consideració de dos punts essencials per a la
interpretació musical: la sonoritat i el rubato.
Mompou té una teoria sobre la sonoritat. Donat que l’atac de la tecla ha de
ser produït de prop, és a dir com si el so fos creat en els mateixos dits, elfenomen físic esdevé causa i finalitat al mateix temps. Mompou afirma que
“ el so, després de colpejar la corda, s’engrandeix...”. D’altra banda, és
evident que els pedals ajuden a la consecució d’aquesta atmosfera entremig
dels intervals i no pas d’una nota a l’altra. La fenomologia de les vibracions
i de la ressonància ve atret que de nen se sentia poderosament atret pel
prodigiós món de les...