Fffda

“Lo Temple de la Gloria” és un text d’ideologia cristiana perquè ens ofereix una visió del món que coincideix amb les afirmacions del cristianisme. De manera alegòrica, el textens parla d’un món ple de vici i pecat, entregat al dolce vivere i a ‹‹lo descaro i la impudència››, al que arriba un ‹‹Gran Profeta›› que baixa d’una muntanya (Crist, el fill deDeu, que baixa del cel a la terra) i que comença a predicar amb ‹‹divina sa eloqüència›› a la gent que l’escolta ‹‹en celestials delícies sumergida››. A continuació, el Profetadesapareix(mort de Crist), el protagonista segueix les seues petjades (ensenyances), escala la muntanya plena de riscos i ‹‹roques empinades›› a través de ‹‹sendes tenebroses›› (camí depurificació) i es deté quan una ‹‹llum eternal›› (Déu) li fa recobrar ‹‹la vida i l’esperança›› (naix al cristianisme). El text ens il·lustra com hem de viure baix els preceptesdel cristianisme i diu, quasi al final: ‹‹Tu, il·lumines, divina meravella,/ mos passos extraviats en nit obscura,/ i trobo amb los teus raigs senda segura!››

Pel que fa alstrets preromàntics del text, coincideix amb el que diu el professor Jordi Rubio i Balaguer i jo tampoc acabe de ‹‹veure l’acumulació d’elements romàntics››. La descripciópaisatgística propera als tòpics del locus amoenus (la vega del principi) i del locus eremus (la muntanya) té una llarga tradició literaria abans del Romanticisme, com també passa ambl’adjectivació epitètica (només cal recordar a Garcilaso de la Vega). A més, pense que la nota de l’exiliat que apareix a l’inici del text obedeix simplement a la circumstància personal del’autor, i no la vincule a l’idea romàntica de l’antiheroi, de l’individu a la vora de la societat. Per a mi, és un text neoclàssic sense indicis de romanticisme o preromanticisme.