fgsdg

Toni Sala
El cotxe

y
Biblioteca del Núvol, 1

Aquest matí, aprofitant que passava per Verges,
m’he aturat al cementiri a veure el nínxol dels
avis. No sóc gens d’aquestes visites, però em sobrava mitja hora i he aparcat i he entrat al cementiri per primer cop des de l’enterrament, fa almenys una dotzena d’anys.
Tornant cap al cotxe, em commovia pensar en
les històries d’amor quetanquen els nínxols, en
les quantitats grans o petites de passió i felicitat
que una persona pot acumular durant la vida. Podia imaginar-me sense cap morbositat les despulles estirades, els vestits ja desfets, els ossos, la pols
d’aquells homes i dones que havien travessat la
porta abans meu. I encara que la serenitat dominava completament el cementiri —un dia entre
setmana, un cementiri petit alsafores del poble—,
i encara que l’únic visitant fos jo, i que la llum
empordanesa del cel, un matí de principis de
juny, em temptava amb uns arguments tan raonables per, almenys durant el camí fins a arribar
al cotxe, acceptar i fins i tot agrair la porció limitada de vida que ens toca, a dintre meu podia sen5

tir també el borbolleig i el crepitar de llavors esberlant-se, enterrades encarn, i comprenia, un
altre cop, que no depèn de mi donar la mort per
bona.
Quan he entrat al cotxe i he arrencat, ara sí,
amb la intenció de no parar fins que arribés a
casa, el paisatge m’ha dut a pensar en una companya meva de carrera que vivia a Roses, i que fa mil
anys que no en sé res. Vaig recordar un altre
matí, un matí de diumenge, no puc jurar si al mes
de juny també, però sí queera un matí de sol per
estar-ne agraït, amb uns núvols blancs i carnosos
i un cel blau i net. Havíem passat la nit a casa seva,
i veig ara mateix perfectament com agafem les
tasses i uns croissants que acabem de descongelar
i sortim a esmorzar a la taula del jardí, i com des
d’allà veiem el cotxe d’ella, encara amb un dit de
pols del dia abans. I ella em diu que després haurà
de dur elcotxe al tren de rentat, i jo, que no volia
separar-me d’ella, vaig demanar-li que me’l deixés netejar a mi.
I era molt agradable. L’aigua freda amb sabó,
les bombolles relliscant sobre el capot blanc, la
música alegre dels vuitanta picant per dintre els
vidres apujats de les finestres i ella amb els pantalons curts, els peus a sobre la taula i el sol brillantli a les cames, llegint el seu llibrei de tant en tant
donant-me un cop d’ull i somrient-me. Amb
vint-i-un anys que jo tenia, no podia saber que la
neteja del seu cotxe era un d’aquests actes que
6

fem servir per capturar les realitats espiri­ uals. La
t
relació d’aquells dies va materialitzar-se en un
objecte tan inesperat com un cotxe —en el metall,
el vidre i el cautxú—, el seu cotxe, un Golf d’aquella època, i el meudesig de submissió va transmutar-se en l’acte purificador de la neteja. Són les
imatges que aquest matí em venien al cap. Engrunes de croissant als plats i a sobre les estovalles, i
jo amb la pell molla i fresca i el pessigolleig de
l’escuma de sabó als cabells, mirant també de netejar de mi mateix l’excés de consciència que vius
en els millors moments, quan els fets tenen la seva
pròpiavida i tu els contemples des de fora i ets
com un déu sobre la seva creació.
Vaig esbandir el sabó amb galledes d’aigua. El
sol entrava al cotxe a través de les finestres molles
i netes, i no en vaig tenir prou i encara vaig anar a
la cuina a buscar draps i detergents, i vaig tornar
a passar pel costat d’ella, vam besar-nos i vaig entrar al seu cotxe i vaig començar a netejar vigorosamentl’interior.

Érem companys de la facultat de filologia, com
dic, una noia de Roses, i el dijous al vespre, la nit
que els universitaris gironins surten de bars, l’última nit abans de tornar-se’n cadascú al seu poble
a passar el cap de setmana amb la família, un cop
de sort va fer que els altres companys s’anessin
retirant un per un —o no va ser un cop de sort
7

sinó la nostra persistència...