Fill

Hi ha en nosaltres la temptació, molt pueril, de considerar-nos capaços, per nosaltres sols, de comprendre el món i, a més, de realitzar-hi alguna original aportació. Es tracta de la pueril temptacióde pensar que persones, esdeveniments i obres que van passar abans de nosaltres no formen part més que d’un passat que té poca, o gens relació amb la nostra persona i la nostra realitat immediata.Tanmateix, el nen només hereta de manera directa els caràcters fisiològics de la seua espècie; la cultura i el coneixement no li han estat transferits. El nen no naix com un ésser civilitzat, per moltque així ho siga la societat que l’acull. Però aquesta pot, hi ho ha de fer, traspassar al nen els guanys que ella ja havia assolit. Hem dit que es tracta, aquesta, d’una temptació pueril: hauríemd’haver dit perillosa. Han estat moltes les societats que han llaurat el seu fracàs, tot i haver assolit un enorme grau de desenvolupament tecnològic, pel fet de no atendre al que ja abans d’ells una altragent havia pensat i escrit. Quan les hordes dels conqueridors bàrbars van tenir un primer contacte amb la filosofia de l’Antiguitat, van quedar impressionats pel fet que una societat coetània a laseua es trobava en possessió d’idees que ells no haurien pogut desenvolupar. Des de llavors, es van esforçar per assimilar les idees que els antics els llegaven, i això va ser el pas definitiu de labarbàrie a la civilització. El mateix pas que ha d’escometre cada un de nosaltres des del seu naixement. És aquest el pas que va de la mera observació del món a la seua comprensió, que obre la possibilitatd’un nou pas, el del seu millorament. I no hi ha drecera: la comprensió del món requereix conèixer què van pensar uns altres i què se’n va fer, de les seues idees. La immodèstia de creure que podemcomprendre el nostre món, inclosa la nostra circumstància personal, sense atendre al que uns altres han deixat dit i escrit, és més que una immodèstia: és un pas cap a la barbàrie. Hi ha, també,...