Filo

L’ ESG LÉ SIA DEL MA R
ILDEFONSO F ALCONES

PRIMERA PART

SERFS DE LA TERRA

1

Any 1320 Mas de Bernat Estanyol Navarcles, Principat de Catalunya

E

n un moment en què semblava que ningú no li parava esment, Bernat va alçar la vista cap al nítid cel blau. El sol tènue de final de setembre acariciava els rostres dels seus convidats. Havia invertit tantes hores i tants esforços enla preparació de la festa que només un temps inclement la podria haver deslluït. Bernat va somriure al cel tardorenc, va abaixar la vista i el gest se li accentuà en sentir el xivarri que regnava a l'esplanada de pedra que s'obria davant de la porta dels corrals, de la planta baixa del mas. La trentena de convidats estava exultant: la verema d'aquell any havia estat esplèndida. Tots, homes, dones icriatures, havien treballat de sol a sol, primer recollint el raïm i després trepitjant-lo, sense permetre's una jornada de descans. Fins que el vi no estava disposat per bullir a les bótes i no s'havia emmagatzemat la pellofa per destil·lar aiguardent durant els tediosos dies d'hivern, els pagesos no celebraven les festes de setembre. I Bernat Estanyol havia triat aquells dies per contraurematrimoni. Bernat va observar els seus convidats. S'havia hagut de llevar i trenc d'alba per recórrer a peu la distància, en alguns casos con siderable, que separava les seves masies de la dels Estanyol. Xerraven amb animació, tal vegada del casament, tal vegada de la collita, tal vegada d'una cosa i l'altra; alguns, com un grup on hi havia els seus cosins Estanyol i la família Puig, parents del seucunyat, van esclatar a riure mentre se'l miraven amb picardia. Bernat va notar que s'enrojolava i va eludir la insinuació; ni tan sols es volia imaginar què provocava aquelles rialles. Escampats per l'esplanada del mas, va distingir els Fontanies, els Vila, els Joaniquet i, per descomptat, els familiars de la núvia: els Esteve. Bernat es va mirar de reüll el seu sogre, Pere Esteve, que no feiaaltra cosa que passejar aquella immensa panxa, somrient als uns i dirigint-se tot seguit a d'altres. Pere va girar el seu alegre rostre cap a ell i Bernat es va veure obligat a saludar-lo per enèsima vegada. Aquest va buscar després amb la mirada els seus cunyats i els va localitzar, barrejats entre el convit. Des del primer moment l'havien tractat amb un cert recel, per més que Bernat s'haguésesforçat per guanyar-se'ls. Bernat va tornar a aixecar la vista al cel. La collita i el temps havien decidit acompanyar-lo en la seva festa. Mirà cap al seu mas i de nou en direcció a la gent i arrugà lleugerament els llavis. Tot d'un plegat, malgrat l'enrenou regnant, es va sentir sol. No feia ni un any que havia mort el seu pare; Guiamona, la seva germana, que s'havia instal·lat a Barcelona després decasar-se, no havia respost als encàrrecs que li havia tramès, tant que li hauria agradat a ell tornar-la a veure. Era l'únic familiar directe que li quedava d'ençà de la mort del seu pare... Una mort que havia convertit el mas dels Estanyol en el centre d'interès de tota la contrada: matrimonieres i pares amb filles núbils hi havien desfilat constantment. Abans ningú no els anava a visitar, peròla mort del seu pare, a qui els arravataments de rebel·lia havien fet merèixer el malnom d'«el boig de l'Estanyol», havia tornat les esperances als qui desitjaven casar la seva filla amb el pagès més ric de la contrada. —Ja ets prou gran per casar-te —li deien—. Quants anys tens? - Vint-i-set, em penso-- contestava —A aquesta edat ja gairebé hauries de tenir néts —li recriminaven—. Què faràs totsol en aquest mas? Et cal una dona.

Bernat rebia els consells amb paciència; sabia que indefectiblement anaven seguits de l'esment d'una candidata, les virtuts de la qual superaven la força del bou i la bellesa de la posta de sol més extraordinària. El tema no li resultava nou. Ja el boig de l'Estanyol, viudo després del naixement de Guiamona, havia mirat de casar-lo, però tots els pares amb...