Filo

TEMA 2: PLATÓ, VERITAT I PODER

1. A la recerca de veritats eternes.
1.1 Tot no pot ser relatiu

Els sofistes deien que l'únic que diferencia una opinió d'una altra és el seu grau d'acceptació. Segons els sofistes la veritat quedava, així, reduïda a l'opinió majoritària, a un pur recompte de vots.

Igual que Sòcrates, Plató discrepa dels sofistes.
Plató afirmar que existeixen veritatsindependents de la nosta opinió i fins i tot de la nostra existència, veritats absolutes, universals, immutables i eternes. Aquesta afirmació el coneixem com a universalisme i constitueix la tesi central que vertebra el pensament filosòfic atenès.

Segons Plató, qui arriba a conèixer aquestes veritats disposa d'un coneixement realment digne d'aquest nom, d'un coneixement que val per a tothom iper sempre.

Per poder entendre el pensament plantònic cal partir del fet que per a ell existeixen realitats que, tot i no ser materials, són eternament presents: les idees. En elles es basa el coneixement, però també l'acció moral i política.

2. A la recerca de valor estables
2.1 El perill relativista en democràcia

Amb la democràcia es pot creure que qualsevol acció pot serconsiderada bona o dolenta en unes circumstàncies determinades segons com ho decideixi la majoria.
Al segle V a.C, Atenes va viure cinquanta anys de pau. Aquesta tranquil•litat va permetre una època daurada en què es van gestar els orígens de la democràcia. A mesura que es van anar incrementant els enfrontaments amb Esparta, va anar minvant l'esperit de cooperació ciutadana. Cadascú es preocupava delsseus interessos i, gràcies a la perícia dels oradors, les tesis més inversemblants obtenien el reconeixement de jutges inexperts i fàcilment manipulables.

2.2 Contra el relativisme sofístic
Segons els sofistes, no hi ha una realitat permanent. Qualsevol realitat, i per tant també qualsevol afirmació, sempre és relativa a les circumstàncies en què es dona.
Sòcrates, s'oposava a aquestatesis i defensava l'existència de valor absoluts que podem trobar al nostre interior. Però el seu mètode va resultat més eficaç per eliminar idees falses que no pas per descobrir valor i normes de validesa universal.

Plató, com Sòcrates, estava convençut de la necessitat de defensar uns valor estables, universals, que no estiguin a disposició de la voluntat capriciosa de la majoria. Lademocràcia, que Plató no dubta a qualificar de demagògia, ha conduït al relax de les costums, a la pèrdua de cohesió social.
Però a diferència de Sòcrates, per Plató la veritat no pot dependre de l'individu. L'existència d'aquesta empremta universal, d'aquest anhel per la veritat, mostra que aquesta es troba més enllà del nostre món canviant. Plató porta a les últimes conseqüències els plantejamentsocràtics: qui vulgui defensar uns valors absoluts haurà de defensar també l'existència d'una realitat absoluta.

3. Dos nivells de realitat
3.1 El dualisme platònic

Només hi pot haver coneixement autèntic d’allò que és estable, d’allò que és. Només una realitat immòbil permet un coneixement que no se'ns escapi de les mans cada cop que l'assolim, un coneixement realment digne d'aquest nom, iés precisament això el que Plató defensa. Per aquest motiu, Plató opta per la solució més radical i defensa una posició dualista, és a dir, l'existència de dos nivells de la realitat.

D'una banda, Plató afirma l'existència d'un món material, imperfecte i en cavi permanent que descobrim pels sentits. En diu món sensible. Però, d'altra banda, afirma també que és imprescindible acceptarl'existència d'un segon tipus de realitat, immaterial, perfecta i immutable, una realitat a la qual no s'accedeix pels sentits, sinó pel pensament. En diu món intel•ligible o món de les idees.

3.2 El món sensible, una aproximació imperfecta al món intel•ligible

Per més que les coses material canviïn, les definicions que ens permeten dir què és cada cosa no canvien. Només l'accés a definicions...