filo

L’escola de Milet
El segle VI aC i la ciutat de Milet —port grec de la costa d’Àsia Menor— van ser l’època i l’escenari dels més remots intents filosòfics de què tenim notícia. Hi va viure un personatge el coneixement del qual arriba fins a nosaltres envoltat en la foscor de la llegenda i del mite: Tales de Milet, un dels fabulosos Set Savis de Grècia.
Allò que va moure els homes a filosofarva ser l’admiració, i allò que històricament els admirà va ser, abans de res, el canvi i la multiplicitat d’individus, experiències que semblen contradir vivament la multiplicitat i unitat de les idees.
Doncs bé, els primers filòsofs van procurar de trobar en el món físic —en la realitat material sempre canviant que ens envolta— un fons estable, un substrat permanent al qual es reduïssin totesles substàncies, alguna cosa davant la qual la multiplicitat i el canvi es convertissin en aparences.
De Tales no en sabem més que allò que ens diu Aristòtil: que va creure trobar el principi cercat en l’aigua, substància va originaria que es trobaria en el fons de totes les coses. Podem suposar alguns motius que deurien actuar psicològicament en aquell pen- sament encara primitiu: l’aigua delmar és el límit de la terra, i els navegants asseguren que més enllà del nostre món s’estén l’oceà infinit; si aprofundim sota el nostre sòl sovint trobem aigua; l’aigua baixa del cel i fa brollar la vida de les plantes, que són, alhora, l’aliment dels animals; finalment, l’aigua es pot transformar a causa de la temperatura en sòlida i en gasosa: el principi (arkhé) de totes les coses serà, doncs,l’aigua.
Anaximandre, un altre filòsof d’aquell llegendari nucli milesi, va opinar que aquest principi o fons comú de totes les coses no havia de ser l’aigua precisament, sinó una substància indeterminada, invisible i amorfa de la qual provenen l’aigua i tots els elements de la natura. Va anomenar aquest principi to apairon (allò indeterminat). I com que allò indeterminat s’identificava amb elcaos per als grecs, poble amant d’allò concret limitat, de la perfecció de la forma, caldrà cercar en l’afirmació d’Anaximandre la primitiva creença grega que el món (el Cosmos, ordenat) prové del Caos, creença que ja expressava la Teogonia d’Hesíode:
Molt abans de totes les coses existí el Caos; després, la Terra espaiosa. I l’amor, que és el més bell de tots els Immortals.
Finalment, un tercerfilòsof de Milet, Anaxímenes, va defensar que el principi comú de l’aparent multiplicitat i variabilitat de les coses és l’aire. Per a Anaxímenes l’aire és el medi vital, la capa que envolta la terra, font de la vida i origen de totes les coses. D’altra banda, l’aire té l’aparença subtil, indivisible i amorfa que Anaximandre reclamava per al principi universal.L’escola pitagòrica
Al segle V aC, a la colònia grega del sud d’Itàlia (Magna Grècia), Pitàgores va fun- dar una associació que era alhora una escola filosòfica i una comunitat religiosa. Aquesta escola, en la qual no sabem què s’ha d’atribuir al seu fundador i què als deixebles, tenia quelcom secret i misteriós, com misteriós i nou era el culte al déu Dionisos, la fe del qual professaven. El cultedionisíac s’inspirava en els misteris òrfics (revelats al poeta i músic Orfeu), però de fet representaven una penetració en el món hel·lè de les obscures reli- gions, predominantment monoteistes, dels pobles orientals. Hom ha contraposat moltes vegades els components apol·lini i dionisíac. Apol·lini és l’esperit grec: culte a la forma, a allò limitat, a la serena claredat d’allò humà perfecte;dionisíac, el domini de les forces obscures de la natura, la intensitat de les passions profundes, el principi indeterminat, caòtic, informe, que precedí i que envolta amenaçant a l’ordre limitat d’allò humà.
Els pitagòrics van ser els introductors d’aquest nou culte veritablement religiós i turmentat, per oposició a l’humanisme amb què a Grècia hom concebia la religió i a l’esteticisme que...