filo

Té la filosofia un lloc en el nou
ensenyament secundari?
Sara Estrada

Si deixem de banda, ja des de bon comencament, la gran quantitat d'activitats
tecniques i artístiques que mai no han trobat lloc a l'ensenyament secundari
-i que no queda massa clar que no n'hi haguessin de trobar i no únicament des
del punt de vista del treball o de la professionalitat, sinó com a formació integraldels individus-. i ens quedem amb el que tradicionalment han estat
les materies del batxillerat, veiem que aquestes de tant en tant han de ser
defensades. Cada un cert temps canvien els objectes de la defensa, pero sempre
hi ha quelcom en perill i, per tant, en necessitat de protecció. Per il.lustrar el que
estic dient descriuré tres escenes, a les quals he assistit com a espectadora
els darrersquinze anys. La primeria tenia com a personatges dialogants tres
professores de l'irea de ciencies, una física, professora de matematiques,
una química, professora de física i química, i una biologa, professora
del departament de ciencies naturals. Les tres treballaven en un centre públic d'ensenyament secundari (BUP i COU) i eren amants de les arts
(especialment la música i la literatura).Davant els fracassos que detectaven
a les seves classes -ja es comencava a parlar del fracis escolar, pero encara no
l'enteníem com a xifra de suspesos. ni com a mortalitat escolar- van arribar a la
conclusió que el que li faltava al BUP eren algunes hores setmanals més de
«cikncies» per transmetre als alumnes l'esperit científic, perque l'activitat
científica és la formadora de la ment i delcaricter. Trobaven a l'alumnat un
excés de verbalisme, probablement resultat d'un excés d'assignatures de llengua
(s'estudiava catala, castelli, llatí i francks o angles a segon de BUP i només
dues disciplines científiques, física i química una i matemhtiques l'altra). Per
altra banda, les ciencies s'impartien, sovint, per sistemes memorístics
que no lligaven la realitat amb les paraulesestudiades. S'aprenien fórmules per
aplicar a casos concrets, i aixo no és ciencia. Fins aquí l a conversa,
que certament era encertada en el sentit que el que les professores descrivien no
era fer ciencia, encara que probablement sena millor dir que no era ensenyar
res. Si només arribem a tenir un nombre limitat de fórmules per aplicar a un
nombre, gran, pero sempre limitat de circumsthnciesconcretes, no podrem mai
superar-les.
Ara bé, l'acusació a les llengues de causants del verbalisme no sembla justa
des de les llengues en elles mateixes, pero ho podria ser si es fes de tot
ensenyament poc rigorós i deslligat de les coses. Potser seria més just dir

102 1 Enrahonar 18, 1992

Sara Estrada

((defensem les ciencies perque estan en perill de deixar de ser ciencies i deconvertir-se en paraules buides».
Més recentment, pero des de fa alguns anys, se sent parlar de defensar les
humanitats en el batxillerat. Voldria fer la precisió que defensar les humanitats
no vol dir defensar corporativament algunes materies, sinó defensar tot el que
ens fa ser éssers humans. Una conversa repetida als instituts de batxillerat entre
professors i professores de «ciencies» i de«lletres» (per utilitzar expressions
ben habituals), especialment a l'hora de plantejar-se com orientar l'alumnat,
consisteix a dir que la gent més dotada ha d'encaminar-se cap a les opcions de
«ciencies», i els alumnes amb més dificultats, cap a les de «lletres». Per que,
aleshores, defensem les humanitats? No crec que sigui per donar una oportunitat
als menys dotats.
A la llicó inaugural de laUAB, del curs 1990-1991, la catedratica Victoria
Camps defensa la presencia de les humanitats a la universitat, i les va
contraposar a la ciencia que no serveix per a la vida. Cita Petrarca dient: «[Els
escrits dtAristotil] ni'han fet més savi, pero no pas més bona persona». Aixo,
aplicat als estudis universitaris, és una defensa de la capacitat de les persones de
valorar lliurement el seu...