filo

MEDITACIO SISENA




De l’existència de les coses materials i de la distinció real entre l’ànima i el cos de l’home.




(Si hi ha coses materials)




No em resta ara més que examinar si hi ha coses materials: i certament si més no sé ara l’objecte de les demostracions de geometria, vist que d’aquesta manera les concebo forca clarament i forca distintament. Car no hi ha capdubte que Déu no tingui el poder de produir totes les coses que jo sóc capaç; de concebre amb distinció; i no he jutjat mai que li fos impossible de fer alguna cosa, llevat de quan trobava contradicció a poder concebre-la bé. A més, la facultat d’imaginar que és en mi, i de la qual veig per experiència que em serveixo quan m’aplico a la consideració de les coses materials, és capaç de persuadir-me dela seva existència: car, quan considero atentament què és la imaginació, trobo que no és altra cosa que una certa aplicació de la facultat que coneix al cos que li és íntimament present i, per tant, que existeix .

(Diferència entre la imaginació i la intel·lecció)



I per fer això més manifest faig notar primer la diferència que hi ha entre la imaginació i la pura intel·lecció oconcepció. Per exemple, quan imagino un triangle, no el concebo pas solament com una figura composta i que compren tres línies, sinó que, a més d’això, considero aquestes tres línies com a presents per la força i aplicació interior del meu esperit ; i és això pròpiament el que anomeno imaginar. Que si vull pensar en un quilògon concebo ben de veritat que és una figura de mil costats, tan fàcilment comconcebo que un triangle és compost de tres costats solament; però no puc imaginar pas els mil costats d’un quilògon, com faig els tres d’un triangle, ni, per dir-ho així, mirar-los com a presents amb els ulls del meu esperit. I encara que, tot seguint el costum de la meva imaginació, quan penso en les coses corporals, s’esdevé que concebent un quilògon em represento confusament alguna figura,tanmateix és molt evident que aquesta figura no és un quilògon, puix que no difereix pas de la que em representada si pensés en un miriàgon, o en qualsevol figura de molts costats; i que no serveix de cap manera per a descobrir les propietats que fan la diferencia del quilògon amb altres polígons.

Que si és qüestió de considerar un pentàgon, és ben cert que puc concebre la seva figura, tan bé comla d’un quilògon, sense el concurs de la imaginació; però la puc també imaginar aplicant l’atenció del meu esperit a cadascun deis seus cinc costats, i tot junt també amb l’àrea, o l’espai que tanquen. Així conec que tinc necessitat d'una particular contenció de l'esperit per a imaginar, de la qual no em serveixo gens per a concebre; i aquesta particular contenció de l’esperit mostra evidentmentla diferència que hi ha entre la imaginació i la intel·lecció o concepció pura .

M’adono a més d’això que aquesta virtut d’imaginar que és en mi, en tant que difereix de la potencia de concebre, no és de cap manera necessària a la meva natura o essència, és a dir, a l’essència del meu esperit. I concebo fàcilment que si existeix algun cos, al qual el meu esperit sigui conjuntat i unit demanera que es pugui aplicar a considerar-lo quan li plagui, es pot esdevenir que per aquest mitjà imagini les coses corporals: de manera que aquesta manera de pensar difereix solament de la pura intel·lecció, en que l’esperit en concebre es gira d’alguna manera cap a si mateix, i considera alguna de les idees que hi ha en ell; però imaginant es gira vers el cos, i hi considera alguna cosa conforme a laidea que té formada per si mateix o que ha rebut pels sentits. Concebo, dic, fàcilment, que la imaginació es pot fer d’aquesta manera, si és veritable que hi ha cossos; i perquè no puc trobar cap altra via per explicar com es fa, conjecturo d’aquí probablement que n’hi ha; però això només probablement, i encara que examini acuradament totes les coses, no trobo tanmateix que d’aquesta idea...