FILO

6-
En ètica se sol dividir els deures morals en deures d’obligació perfecta (aquells deures respecte a una persona o persones que posseeixen el dret correlatiu) i deures d’obligació imperfecta (aquells en què, si bé l’acció és obligatòria, les ocasions per fer-la efectiva es deixen a la nostra elecció).
Els deures d’obligació perfecta corresponen a la justícia i els deures d’obligació imperfectaa les altres obligacions de la moralitat.
La noció que és l’essència de la idea de justícia és la d’un dret que resideix en un individu: on hi ha un dret, hi ha un cas de justícia. Això és el que diferencia la justícia de les altres obligacions morals.
Aquesta idea es acompanyada per un tipus de sentiment que anomenem sentiment de justícia.
Els ingredients essencials del sentiment de justícia sónel desig de castigar la persona que ha causat un dany i el coneixement o la creença que hi ha un individu identificable com a víctima d’aquest dany.
El desig de castigar una persona que ha causat un dany a un individu brota espontàniament de dos sentiments naturals, el impuls d’autodefensa i el sentiment de simpatia, que fa que el desig de càstig esdevingui aplicable a aquelles ofenses, a aquellsmals, que ens afecten a nosaltres a través de la societat en general o juntament amb ella.
Per tant, la idea de justícia suposa dues coses, una regla de conducta, i un sentiment que sanciona la regla. La primera ha de oposar-se que és comuna a tota la humanitat, i mira pel bé d’aquesta. El segon (el sentiment) és el desig que aquells que infringeixen la regla puguin ser castigats. A més a més,conté el concepte d’una persona identificada víctima d’una infracció que viola els seus deures. Així el sentiment de justícia se m’apareix com un desig animal de repel·lir o venjar l’atac o lesió causats a un mateix o a aquells amb qui un simpatitza, ampliat a totes les persones gràcies a la capacitat humana d’estendre la simpatia, i al concepte humà d’un interès propi intel·ligent. el sentimentderiva la seva moralitat a partir d’aquests últims elements; y la seva contundència i energia autoafirmativa específiques, a partir dels primers.
Altrament dit: la justícia és el nom de certs requeriments morals que, contemplats col·lectivament, estan situats més amunt en l’escala de la utilitat social que qualsevol altre, i per tant són obligatoris en un grau molt superior;
Ara bé, es poden donarcasos particulars en que algun altre deure social sigui tan important que prevalgui sobre alguna de les màximes generals de la justícia. En aquests casos, en que no considerem just allò que no és una virtut, solem dir no pas que la justícia ha de cedir davant algun altre principi moral, sinó que una cosa que en casos ordinaris és justa no ho és en el cas particular per raó d’aquest altre principiQuan diem que una cosa qualsevol és un dret d’una persona, volem dir que té un títol vàlid pel qual la societat el protegeix en la possessió d’aquest dret, bé per la força de la llei, bé per la de l’educació i l’opinió.
Per tant, pel fet de tenir un dret sobre una cosa, la societat m’hauria de protegir en la seva possessió. I això en virtut de la utilitat general.
L’espècie d’utilitat de la qualderiva la obligació és la seguretat, el més vital de tots els interessos, ja que depenem d’ella per alliberar-nos de tot mal, i per mantenir el valor complet de tots i cada un dels béns més enllà de l’instant present. De manera que la noció d’un títol (un dret) pel qual podem exigir als nostres semblants que col·laborin a assegurar-nos l’autèntic fonament de la nostra existència, suscita unssentiments molt superiors en intensitat als que es refereixen els casos comuns d’utilitat. els sentiments en qüestió són tan poderosos, i confiem de forma tan inqüestionable que trobarem una actitud cooperativa en els altres (ja que tots hi tenen el mateix interès), que hauria i, de fet, ha de convertir-se en una obligació.
La justícia basada en la utilitat és, doncs, la part més important de la...