filosofia (existencia de dios)


El següent pas de Descartes és comprovar si des del jo pot justificar-se la realitat objectiva de totes les idees.

(l’existència de déu i la seva veracitat)

Descartes creu que les idees de les coses corpòries inanimades, dels àngels, dels animals, etc., poden justificar-se des del jo, perquè no sembla que hi hagi en elles res tan excel·lent que no pugui procedir de mi mateix. És a dir,que la realitat objectiva de totes aquestes idees no excedeix a la realitat formal pròpia del jo.

Ara bé, hi ha una idea la realitat de la qual supera de llarg la realitat formal continguda en mi mateix: la idea de Déu. La idea de Déu és la d’una substància infinita, eterna, immutable, independent, omniscient, omnipotent, etc. Descartes posa l’accent sobre la noció d’infinitud, i conclou que ésimpossible que jo sigui la causa d’aquesta idea. Efectivament, jo podria ser la causa de la idea de substància –i Déu és una substància-- en la mesura en què jo sóc una substància pensant. Tanmateix, jo no puc ser la causa de la idea de Déu en la mesura en què la idea de Déu és la idea d’una substància infinita i jo només sóc una substància finita. I donat que ha d’haver almenys tanta realitatformal en la causa com realitat objectiva en la idea, jo –una substància finita—no puc ser la causa de la idea d’una substància infinita. Per tant, la idea d’una substància infinita dec d’haver-la rebuda d’una substància infinita. I, per tant, Déu existeix.

Ara bé, ¿de quina forma he adquirit aquesta idea?, és pregunta Descartes. En la seva anàlisi de les idees, Descartes divideix les idees entres classes, segons el seu origen:

a) Innates, és a dir, les idees nascudes amb mi;
b) Adventícies, que són aquelles idees que semblen provenir de l’experiència externa; i
c) Factícies o fictícies, construïdes per mi mateix, com per exemple, la idea d’una sirena.
Doncs bé, la idea de Déu és –com la idea de mi mateix—una idea innata; és com el “segell del artífex, imprès en la seva obra”.

Amés d’aquest argument, que presenta a Déu com a causa de la seva idea en mi, Descartes desenvolupa altra prova --en la mateixa tercera Meditació—que mostra a Déu com a causa, ja no sols de la seva idea en mi, sinó també com a causa de la meva existència. Aquest segon argument pot resumir-se així: jo, que em reconec com sent un ésser imperfecte, reconec al mateix temps que no puc ser l’autor delmeu ser, perquè, si m’hagués creat a mi mateix no m’hauria privat de cap de les perfeccions que concep en la idea de Déu.

I encara en la cinquena Meditació, Descartes desenvolupa un tercer argument sobre l’existència de Déu: l’anomenat argument ontològic. Déu és la perfecció absoluta; l’existència és una perfecció; per tant, Déu existeix (té la perfecció de la existència).

Una vegadademostrada l’existència de Déu i la seva naturalesa (com un ésser que té totes les perfeccions), Descartes pot afirmar sense por la veracitat divina, i elimina per fi el motiu de dubte més radical: la hipòtesi del geni maligne (el Déu enganyador). Pretendre enganyar no és, en realitat, un signe de poder, sinó cert indici de feblesa, de malícia, en definitiva, d’imperfecció, i, per tant, no pot donar-se enDéu. (Déu que és la perfecció absoluta i la bondat suprema no pot voler enganyar-me, per la qual cosa és possible el coneixement del món extern).

Un cop provada la veracitat divina (producte de la seva bondat i perfecció), Déu esdevé el garant de la veritat en el sistema cartesià: totes les coses que concebem de forma clara i distinta són vertaderes; les nostres percepcions clares i distinteses corresponen amb la realitat. És a dir, Déu garantitza l’aplicació del criteri general de certesa i serveix de pont entre el jo i el món extern. Déu és la clau de volta del sistema cartesià: sense ell (la seva bondat), no podríem garantir l’objectivitat del nostre coneixement; Descartes no podria escapar del solipsisme.


4.4. Quarta Meditació. El problema de l’error.

En les tres...