filosofia plató



TEXT 4:

-I, en realitat, la justícia sembla ser una cosa així, però no pel que fa a la acció exterior de l'home, sinó a l'interior de si mateix i les coses que hi ha; quan aquest no deixa que cap d'elles faci el que és propi de les altres ni interfereixi en les activitats dels altres llinatges que en l'ànima hi ha, sinó, que disposa rectament els seus assumptes domèstics, es regeix iordena i es fa amic de si mateix i posa d'acord els seus tres elements exactament com els tres termes d'una harmonia, el de la corda greu, el de l'alta, el de la mitjana i qualsevol altre que pugui haver entremig, i després d'enllaçar tot això i aconseguir d'aquesta varietat la seva pròpia unitat, llavors és quan, ben temperat i acordat, es posa a actuar així disposat ja en l'adquisició de riqueses,ja en la cura del seu cos, ja en la política, ja en el que toca als seus contractes privats, i en tot això jutja i s'anomena justa i bona a la acció que conservi i corrobori aquest estat i prudència al coneixement que la presideixi i acció injusta, en canvi, a la que destrueixi aquesta disposició de coses i ignorància a la opinió que la regeixi.
-és la pura veritat, Sòcrates, el que dius-vaobservar.
-Bé-vaig replicar-, crec que no es diria que mentia si afirméssim que havíem descobert l'home just i l'Estat just i la justícia que en ells hi ha.

TEXT 5:

- Aleshores – vaig dir - , no és natural i es dedueix del que hem dit, que ni els no educats ni els desconeixedors de la veritat no seran mai aptes per governar la ciutat, ni tampoc aquells als quals es permeti passar tota la vidaestudiant? Els uns, perquè no tenen en la vida cap objectiu concret cap al qual orientar tot el que fan en la seva vida privada i pública i els altres perquè, sentint-se transportats a les illes dels benaurats, difícilment s´ocuparan de les qüestions pràctiques.
- És veritat – va dir.
- Per tant – vaig dir -, nosaltres, els fundadors, tenim la tasca d´obligar les millors natures a arribar al´estudi que abans hem dit que era el més excels, a contemplar el bé i realitzar aquella ascensió; i una volta que, després d´haver pujat, hi hagin gaudit d´una visió suficient, no permetre el que ara se´ls permet.
- El què?
- Que s´hi quedin – vaig dir – i no vulguin baixar de nou amb els presoners, ni participar dels seus treballs i els seus honors, tot i que aquests tinguin poc valor.
- Peròaleshores – va dir -, els perjudicarem fent-los viure pitjor tot i ser capaços de viure millor?
- Tornes a oblidar, estimat – vaig dir – que a la llei no li interessa gens que hi hagi en la polis una classe que gaudeixi d´una felicitat particular, sinó que s´esforça que tota la polis sigui feliç procurant l´harmonia entre els ciutadans tant amb la persuasió com amb la força, fent que uns i altress´intercanviïn els beneficis que cadascun pot oferir a la comunitat, i si educa homes d´aquelles característiques no ho fa per a permetre´ls que cadascú es giri cap a on vulgui, sinó per a usar-los amb l´objectiu de conjuntar la polis.
- És veritat – digué – me n´havia oblidat.

TEXT 6:

- Aleshores, oh Glaucó! – vaig dir – no és aquesta la melodia mateixa que la dialèctica executa?, laqual, tot i ser intel.ligible, és imitada per la facultat de la vista de la qual dèiem que intentava mirar primer els animals i després als mateixos astres i per fí el mateix sol. Igualment, quan un es val de la dialèctica per a intentar dirigir-se, amb ajuda de la raó (λογος) i sense intervenció dels sentits, cap a allò que és cada cosa en si i no hi desisteix fins arribar a allò que és el bé en siamb la sola ajuda de la intel.ligència, aleshores accedeix al terme mateix de l´intel.ligible, de la mateixa manera que (el presoner) arribà al terme del visible.
- Exactament – digué.
- I què?, no és aquest viatge el que anomenes dialèctica?
- Com no?
- I alliberar-se de les cadenes – vaig dir jo – i girar-se de les ombres cap a les imatges i el foc i ascendir des de la cova fins al...