filosofia

1. L’ÀMBIT DEL SABER:
Formes de saber:
El saber comú o ordinari es funda en
l’experiència de la vida quotidiana. Aquest
saber no té pretensió de ser sistemàtic i
acostuma a estar mesclat amb tot tipus
de perjudicis
El saber científic saber sistemàtic, rigorós
i crític basat en experimentació i aplicació de
les matemàtiques a l’estudi de la realitat.
El saber tècnic consisteix ensaber com fe
r certes activitats. Actualment la relació entre
el saber científic o el tècnic s’anomena tecnologia.
El saber filosòfic argumentació crítica i rigorosa
amb la finalitat d’entendre l’estructura fonamental
de la realitat i de la pròpia raó
El saber artístic està més vinculat amb la
narració que amb l’explicació
El saber religiós es tracta del saber sobre allò
sagrat odiví
2. EL SABER CIENTÍFIC
2.1. Evolució del terme “ciència”
A l’antiga Grècia, tant la ciència com la filosofia eren tipus de
coneixement amb pretensions d’universalitat, necessitat
, immutabilitat i eternitat. L’”episteme” tenia molt poc del
nostre concepte actual de ciència, tan lligat a la indagació
observacional i experimental de la natura i d’un caràcter
eminentment hipotètic i,per això revisable.
La noció moderna de ciència s’elabora en el Renaixement
(S.XV-XVI), quan es produeix la Revolució Científica.
És aleshores quan ciència i filosofia es diferencien. Els dos
elements que van diferenciar el saber científic del filosòfic
van ser l’experiència entesa com a experimentació i
l’aplicació de les matemàtiques a l’estudi de la realitat.
2.2. Els tipus deciències
Alguns autors consideren que el tret que caracteritza
una ciència és fonamentalment el mètode, entenent per
mètode (del grec “méthodos”, camí) una manera de
pensar o d’actuar prèviament planificada, ordenada i orientada
a la consecució d’un fi. Combinant els diversos tipus de mètodes
de les ciències amb els diferents objectes que estudien pot
proposar-se la classificació següent:2.3. Els mètodes del saber científic




MÈTODES DE LES CIÈNCIES FORMALS:
Les ciències formals no es refereixen a fets de l’experiència
, sinó a la forma dels raonaments. Es regeixen per a la seva
pròpia coherència interna, i alhora tenen gran aplicació.
S’entén per deducció el procés de raonament que permet
derivar d’una o diverses proposicions donades, anomenades
premisses, unaaltra, que és la seva conseqüència lògica
necessària i que s’anomena conclusió.
L’ideal metodològic de les ciències formals és constituir-se
en un sistema axiomàtic, es a dir, adoptar en la seva integritat
l’estructura deductiva. Per això, el sistema ha de comptar
amb els elements següents:
Axiomes: són principis fonamentals indemostrables
dins del sistema. Ex: Per un punt exterior auna
recta només es pot dibuixar una paral·lela.
Regles de formació i transformació: Són
les que permeten extreure nous enunciats vàlids
per ampliar el sistema.
Teoremes: Són enunciats obtinguts deductivament
a partir d’axiomes o d’altres teoremes ja demostrats.
MÈTODES DE LES CIÈNCIES NATURALS
De la mateixa manera que les ciències formals utilitzen sobretot
el raonament deductiu, lesciències naturals s’han servit de
la demostració inductiva, en la qual s’obté una conclusió
general a partir d’una sèrie de casos singulars
coneguts per experiència.






El mètode complet de les ciències naturals rep el
nom de mètode hipoteticodeductiu, ja que conté
moments d’inducció i moments de deducció. Els passos són:
Punt de partida: es detecta mitjançant
observaciói/o experimentació d’un problema
no resolt pel saber del qual es disposa.
S’elaboren una o diverses hipòtesis
del fet observat o del problema detectat.
La hipòtesi es formula matemàticament
i es dedueixen conseqüències contrastables
per l experiència. És un moment deductiu de
la ciència empírica.
Les conseqüències es sotmeten a
contrastació (verificació o falsificació
mitjançant...