Filosofia

3ª. Déu és un punt fonamental en la filosofia de Descartes, i molts dels seus raonaments estan dirigits a demostrar la seua existència.
En primer lloc, tot i que no va ser la primera en ordre dededucció, Descartes consi-dera la “res infinita” la més importatnt de les substàncies, (subatància: tot allò que existeix), l’única que mereix realment el nom de res perquè no depen de cap altra per aexistir, és “causa sui”. Descartes descriu a Déu com a infinit, omnipresent, omnipotent, demiurg, i en definitiva li otorga la qualitat de la perfecció.
Després de descobrir el cogito, el filòsof vadeduir coherentment l’existència de Déu mitjançant tres arguments.
En primer lloc, Descartes obté del fet de dubtar el cogito, una idea verdadera, el coneixement fonamental, i pensa que hi ha mésperfecció en conèixer que en dubtar, però ell fa les dos coses. Açò significa que no és perfecte, ja que si dubta comet errors, però sap de la perfecció de conèixer, aleshores un ésser igual o superiora la idea de perfecció ha d’haver posat aquesta idea en ell, i ixe ésser no pot ser altre que Déu. Aquest raonament s’anomena “argument de perfecció com a causa del meu ser”.
Consolida aquestargument amb la teoria de les idees. La idea de Déu ha de tenir una causa, i al negar que Déu és una idea factícia o adventícia, s’afirma que Déu ha de ser una ideea innata, la única classe d’idees de lesque es té total seguretat de que son evidents, és a dir, vertaderes.
Un altre argument és el de causalitat aplicat a la idea d’infinit. Descartes pensa que podem mesurar perquè pensem en cosesfinites, i que tenim el concepte de finit en contrapossició al d’infinit. Com que nosaltres no podem ser causa de la idea d’infinit perquè no tenim potència suficient, ha de ser Déu la causa d’aquestaidea. No coneguem més que coses finites però sabem que existeix l’infinit. Descartes empra aquest concepte matemàtic per a justificar l’existència de Déu, cosa que no va agradar a l’Esglèsia de l’època....