FONAMENTS PER A UNA PEDAGOGIA DE L’ACOMPANYAMENT EN LA PRAXI DE L’EDUCACIÓ SOCIAL1

01 Jordi Planella 1/6/04 08:51 Página 13

FONAMENTS PER A UNA PEDAGOGIA
DE L’ACOMPANYAMENT EN LA PRAXI
DE L’EDUCACIÓ SOCIAL1
Jordi Planella
Acompanyar la persona fins on ella pot anar i encara una mica més.
WILHELM REICH
Transformer notre regard est une priorité pour développer en chaque être
la perfection dont il est capable. Mais c’est surtout et d’abrod changer notre
regardintérieur, c’est à dire harmoniser notre façon de vivre et de penser dans
une unité retrouvée, une tolérence, bref une paix intérieure.
CHARLES GARDOU

ACOMPANYAMENT SOCIOEDUCATIU:
FONAMENTACIÓ ETIMOLÒGICA I CONCEPTUAL
El terme acompanyament comença a ser utilitzat entre els professionals del
treball social al voltant dels anys setanta, especialment en les associacions que
lluitaven contral’exclusió social i a favor de la integració de les persones amb
discapacitat als països de parla francesa.2 En aquell moment (l’any 1973) es comença a pensar a canviar les denominacions de les pràctiques socials, veient-se
1. Aquest article és la segona part del treball que hem publicat a la Revista de Treball Social,
núm. 169 (2003), p. 52-68, i que porta per títol «De l’atenció a l’acompanyament socialde la persona. Reflexions sobre un procés».
2. Tota la part més històrica dels orígens del Moviment d’Acompanyament pot ser consultada al web del Moviment per l’Acompanyament i la Inserció Social (MAIS): http://www.mais.asso.fr.
D’aquests treballs inicials, en destaquem les jornades organitzades el 1988 a Bourges («L’acompagnement: quels acteurs»), les celebrades l’any 1989 a Grenoble(«L’accompagnement social, un plus
pour la personne handicapée») i les del 1990 a Rennes («Pratique de l’accompagnement social au
quotidien: actions et incertitudes»).

13
Revista Catalana de Pedagogia [Societat Catalana de Pedagogia]
Vol. 2 (2003), p. 13-33

01 Jordi Planella 1/6/04 08:51 Página 14

JORDI PLANELLA

la necessitat de passar de parlar d’assistència a fer-ho de solidaritat. Aquestgir
hermenèutic de les tasques que els professionals del camp de l’acció social portaven a terme permeté començar a pensar que les persones amb necessitats socials poguessin desenvolupar al màxim la seva autonomia i els seus projectes vitals. Tot això es desenvolupà sense apartar les persones dels seus contextos de
vida habituals, que altres pràctiques més segregadores tenien com a element claudels seus mètodes d’intervenció.
El verb acompanyar procedeix del terme llatí cumpaniare i significa ‘compartir el pa amb algú’.3 En grec, en les eucaristies dels cristians primitius, s’anomenava Klasis tou artou a la pràctica de «compartir el pa amb els altres seguidors de Jesús».4 Isidor Baumgartner empra el terme Begleitung (acompanyament)
per designar la tasca que es porta a terme des del queell denomina psicologia
pastoral.5 Aquesta aproximació etimològica situa l’acció de l’acompanyament en
la línia de caminar al costat d’algú que es dirigeix envers un objectiu, i generalment tenim marcat com a objectiu l’autonomia de les persones. Aquesta idea de
«marxar al costat de» com un dels fonaments metafòrics de l’acompanyament
ens remet a la tasca que exercia el pedagog a la Grèciaantiga, quan conduïa els
infants envers l’indret on serien educats. Aquesta tasca del pedagog en l’exercici de la conducció ja era clarament diferenciada de la del mestre i estava pensada des de la dimensió de l’acompanyament que nosaltres defensem. El paidagogos és per a Henri-Irenee Marrou un «sirviente encargado de acompañar al niño
en sus cotidianos trayectos entre su casa y la escuela. Sufunción, en un principio, es modesta: se trata de un simple esclavo encargado de llevar el reducido
equipaje de su joven amo y la linterna para alumbrarle el camino».6 El pedagog,
a través del contacte quotidià que tenia lloc en aquest caminar de l’acompanyament, exercirà aquesta educació més enllà de la instrucció que l’infant rep a l’escola. L’essència de la funció del paidagogos serà...