Franquisme

LA DICTADURA FRANQUISTA: RÈGIM POLÍTIC, EVOLUCIÓ SOCIAL I ECONOMIA.
INTRODUCCIÓ.

En sentit estricte, la dictadura franquista començà l’1 d’octubre de 1936, quan el general Franco va ser elegit pels seus companys militars cap de l’Estat i del govern i generalíssim dels exèrcits, i va finalitzar amb la mort del dictador, el 20 de novembre de 1975. L’essència del règim polític franquista es vamantenir inalterable mentre va durar. Amb tot, va experimentar diverses metamorfosis externes i es va liberalitzar en alguns aspectes, no per voluntat pròpia, sinó per les necessitats nascudes del context internacional i de la situació econòmica.
Durant la segona meitat del període (1959-1975), Espanya passà de ser un país agrari a un país industrial, i això comportà canvis demogràfics, laurbanització del territori, l’augment de la renda i de l’accés al consum, i canvis en la mentalitat col·lectiva.

1. LA NATURALESA i ELS SUPORTS DE LA DICTADURA FRANQUISTA.

Els trets més característics i permanents del franquisme vas ser aquests:
* per damunt de grups i estaments.
* L’unipartidisme.
* Imposició de la divisió permanent del país entre vencedors i vençuts.
Elfranquisme, especialment durant els primers anys, va ser la versió del feixisme a Espanya, es caracteritzava per la submissió a un cabdill, la repressió total dels sectors considerats desafectes (dissidents de paraula o d’obra), la negació de les llibertats bàsiques, la pràctica de l’arbitrarietat jurídica, la retòrica anticapitalista i anticlassista pseudorevolucionaria, i l’organització de moviments demasses, acompanyats d’una litúrgia pròpia.
La dictadura franquista va durar trenta anys més que els altres feixismes europeus, es va haver d’anar adaptant a les noves circumstàncies internacionals i socials. Així, es va es progressivament els aspectes externs més cridaners i va adquirir un to de respectabilitat i de tolerància.
El suport mes visible de la dictadura franquista foren l’Església,la falange, els tradicionalistes(o carlins) i la dreta més conservadora. Tot i les discrepàncies i tensions entre ells. Franco distribuí astutament els càrrecs polítics, amb la qual cosa va arbitrar amb eficàcia el joc polític de les diverses famílies del règim.
Els militars foren el suport més decidit i fidel de la dictadura franquista. Molts ministres, governadors civils i alts càrrecsburocràtics del règim i els tribunals de justícia, eren militars.
La jerarquia eclesiàstica i bona part del clergat van constituir el poder legitimador de la dictadura franquista davant de l’opinió catòlica nacional i internacional. El suport de l’església no va ser, però, tan monolític com el de l’estament militar. Alguns sectors de creients, especialment a Catalunya, van ser sempre hostils alfranquisme. A partir del Concili Vaticà II (1962-1965), una part de la jerarquia eclesiàstica i del clergat va iniciar un distanciament progressiu del règim.
La Falange, principalment, i els tradicionalistes (o carlins) van ser també uns pilars ideològics fonamentals del sistema franquista. Els falangistes, van ocupar el ministeri que s’encarregava dels sindicats i del Movimiento Nacional, van ocuparsovint les carteres d’Habitatge, de treball i d’Agricultura.
Els tradicionalistes van ocupar gairebé sempre el Ministeri de Justícia i la presidència de les Corts. Totes dues forces, especialment la Falange, van constituir el poder organizador social i sindical del règim franquista.

2. EL PROCÉS D’INSTITUCIONALITZACIÓ.
La dictadura va passar per tres fases polítiques. La fase totalitària(1939-1959), la fase tecnocràtica (1959-1969) i la fase de descomposició (1969-1975).
3.1. Las fase totalitària.
La fase totalitària, caracteritzada pel retrocés econòmic, la involució ideològica i la duresa de la repressió, s’hi solen distingir tres subfases marcades per l’evolució de la situació internacional: La Segona Guerra Mundial (1939-1945), l’aïllament internacional (1945-1950) i la...