franquismo

A les primeres dècades del segle XX, la Restauració va entrar en la seua crisi definitiva: el 1923, el general Primo de Rivera va promoure una dictadura que, a l’entrar en crisi, va conduir al derrocament de la monarquia. El 1931 es va proclamar la República que va emprendre un programa de reformes que va trobar l’oposició dels grups socials més conservadors: el conflicte entre els partidaris deles reformes i els seus opositors va esclatar el 1936, originant una Guerra Civil que va durar tres anys i va finalitzar amb la dictadura militar de Franco.


1. El declivi del torn dinàstic (1898-1917)

1.1. El reformisme conservador.- El 1902 el nou rei Alfons XIII va arribar a la majoria d’edat i va inaugurar el seu regnat amb la intenció de mantenir el torn pacífic i de regenerar la vidapolítica espanyola. Els governs conservadors de Silvela-Polavieja i Maura van intentar algunes reformes però van acabar fracassant, mentre els partits monàrquics (del torn dinàstic) anaven perdent influència i l’oposició s’anava enfortint: el republicanisme, els grups nacionalistes catalans, el socialisme i l’anarquisme.

1.2. La Setmana Tràgica.- L’any 1909 es va produir un deterioramentprofund de la vida política amb motiu de la revolta popular a Barcelona coneguda com la Setmana Tràgica. L’espurna que va iniciar el conflicte va ser l’oposició al reclutament de soldats per a la Guerra del Marroc. L’aixecament va ser reprimit i la repressió fou desproporcionada. Aquests fets van provocar la repulsa de l’opinió pública i la dimissió del president del govern, Antonio Maura.

1.3. Elreformisme liberal.- A partir del 1910, els liberals van iniciar una experiència reformista. José Canalejas intentà un reforçament del poder civil de l’Estat davant la influència de l’Església Catòlica. També va començar certa descentralització de l’Estat, amb la Mancomunitat de Catalunya (1914), però l’assassinat de Canalejas pels anarquistes (1912) va obrir un període d’inestabilitat que vaconduir novament els conservadors al poder (1913).

1.4. La crisi del 1917.- El descontentament polític i social amb els governs dinàstics va esclatar per la conjuntura econòmica creada per la Gran Guerra que va originar un gran moviment de protesta: les forces polítiques d’oposició van exigir la dimissió del govern i la convocatòria de Corts constituents, mentre grups de militars van organitzarjuntes de defensa que s’enfrontaren a la política del govern i els sindicats CNT i UGT anaven a la vaga general revolucionària amb l’objectiu d’enderrocar-lo.


2. La crisi de la Restauració i la dictadura (1917-1931)

2.1. El declivi de la monarquia (1917-1923).- Amb la crisi de 1917, es van formar successius governs de concentració (liberals, conservadors i nacionalistes catalans) que no vanestabilitzar el sistema. La conflictivitat social va anar en augment quan els sindicats i els grups polítics d’esquerra van impulsar mobilitzacions obreres, sobre tot dels treballadors industrials. La derrota d’Annual (1921) de l’exèrcit espanyol va fer que se demanaren responsabilitats (informe Picasso), cosa que va propiciar el colp d’Estat de Primo de Rivera.

2.2. La dictadura de Primo deRivera (1923-1931).- El 1923, el general Primo de Rivera, amb el consentiment d’Alfons XIII, va donar pas a una dictadura militar inspirada en el feixisme italià. El nou règim va instituir una dictadura militar, va suspendre la Constitució, va dissoldre el Parlament i va prohibir els partits polítics, els sindicats i va suprimir la Mancomunitat de Catalunya. El 1930, el dictador va dimitir altrobar-se sense suports i Alfons XIII va nomenar cap de govern el general Berenguer (“dictablanda”) que, finalment, seria substituït per l’almirall Aznar. Mentrestant, els republicans es reunien en secret (Pacte de Sant Sebastià) per forçar l’adveniment de la República amb la col•laboració de militars republicans (intent de cop d’estat de Jaca, protagonitzat per Galán i García Hernández).


3. De la...