Fundació palau

Cinema i Literatura |


Index

1. Breu Introducció de l’escriptor
2. Contextualització de la població on es troba l’equipament
3. Vinculació de l’escriptor amb l’equipament cultural
4. Descripció i anàlisi de l’espai cultural
5.1. Plantejament
5.2. Muntatge de l’espai
5.3. Recursos utilitzats
5.4. Altres serveis complementaris
5. Conclusió ambvaloració final
6. Bibliografia

1. Breu introducció de l’escriptor

Josep Palau i Fabre es considera una de les grans personalitats de la literatura catalana dels nostres temps. Gràcies a la seva relació amb personalitats com Picasso, Artaud, Octavio Paz, Cocteau, Lorca, Alberti, etc. va connectar la cultura catalana amb els corrents artístics més importants del segle xx.
Nascut aBarcelona el 21 d’abril de 1917 en un entorn familiar dedicat a l'art (el seu pare era pintor i decorador), Josep Palau i Fabre, a banda de poeta, autor dramàtic, contista i assagista, ha estat un estudiós de la pintura, i molt especialment, de l'obra de Pablo Picasso. A l'anàlisi i comentari de l'obra del pintor hi dedicà més de quinze llibres (alguns traduïts a una desena de llengües) i entre elsquals destaquen Doble assaig sobre Picasso (1964), El Guernika de Picasso (1979) o Picasso cubisme (1990).
Palau i Fabre va estudiar lletres als primers anys quaranta i fou un dels activistes compromesos en la represa de les activitats literàries i culturals sota el franquisme. Dirigí la revista clandestina Poesia (1944-45) i fou l’artífex de l’editorial La Sirena. Posteriorment, fou fundadorcol·laborador de la revista Ariel (1946-1951). L’any 1945 una beca del govern francès li permeté anar a París. L’estada, que només havia de ser de dos anys, s’allargà fins a la dècada dels seixanta. A París establí contacte amb escriptors i artistes ben diversos: Artaud, Octavio Paz,Camus i, finalment, Picasso.
Pel que fa a la seva obra, començarem esmentant la seva creació poètica que va ser laprimera que va sorgir. Balades amargues (1943) va iniciar la seva obra poètica i un any després, amb peu d’impremta fals, L’aprenent de poeta. Els van seguir Imitació de Rosselló-Pòrcel (1945) i Càncer (1946). Reelaborats tots i amb altres textos inèdits formen el volum Poemes de l’Alquimista (1952).
En segón lloc parlarem de la seva producció teatral. La tragèdia de Don Joan (1951), Don Joan alsinferns (1952) i Esquelet de Don Joan (1954) són alguns dels títols que formen el cicle de Don Joan.  Amb aquest personatge literari l’autor assaja la contestació a les normes d’una societat puritana i repressora, i li permet abordar la temàtica amorosa d’una forma directa. Continua amb Mots de ritual per a Electra (1958), La caverna (1969) i Homenatge a Picasso (1971) –aplegats tots en elvolum Teatre (1976)–, Avui Romeo i Julieta (1986) i L’Alfa Romeo i Julieta i altres obres (1991). L’autor també dedica la seva reflexió teòrica al teatre: La tragèdia o el llenguatge de la llibertat (1961) i El mirall embruixat (1962). Més tard va publicar Antonin Artaud i la revolta del teatre modern (1976), una aproximació a l’obra d’una de les figures capitals de les seves referències intel·lectuals iartístiques.
Pel que fa a la narrativa curta, ha publicat els reculls Contes despullats (1982), La tesi doctoral del diable (1983), Amb noms de dona (1988) i Un saló que camina (1991), que, amb contes inèdits, s’aplegaren en el volum Contes de capçalera (1993). Posteriorment va publicar La metamorfosi d’Ovídia i altres contes (1996).
Pel que fa a l’assaig, fora de la recerca picassiana, Palau iFabre és autor de diversos reculls aplegats sota el nom Quaderns de l’Alquimista (1997), la primera tanda dels quals havia aparegut el 1976. L’alquímia és un mètode que unifica els pressupostos poètics i ideològics de tota l’obra de l’autor. Palau i Fabre és traductor d’Una temporada a l’infern. Il·luminacions, de Rimbaud (1966), i de Versions d’Antonin Artaud (1977), tots dos poetes amb una...