gagaku

Gagaku

Què és?
El terme gagaku (literalment música
elegant) està format per dues paraules
d’origen xinès: dansa (bugaku) i música
orquestral (kangengaku).
Depenent del format, parlarem d’una cosa o
d’una altra:
Música de dansa: bugaku
Música instrumental: kangen (literalment
vent i corda) – orquestra d’instruments de
vent, corda i percussió.
Música vocal: Uta-mono

Músicaimperial de la cort.
Música ritual per les cerimònies de
Shinto (devoció japonesa als esperits
invisibles) interpretada en santuaris i
com a part dels rituals religiosos dels
temples budistes.

Classificació
Com a música de la cort, el gagaku es pot
dividir en tres parts:
Música i dansa d’origen japonés com
mikagura (música per venerar els déus) o
azuma asobi (entreteniment de l’est)Música i dansa procedent de diferents llocs
de l’Àsia, primerament amb el tôgaku
(origen xinès) i komagaku (orígen coreà)
Gèneres vocals resultat de la barreja entre
obres japoneses inspirades en estils
estrangers com saibara o rôei.

Història
El Gagaku es compon de moltes
tradicions musicals i influències que van
viatjar amb la ruta de la seda des de
l’Orient Mitjà a través d'Àsia Central iel
Tibet, passant per la dinastia T’ang de la
Xina (618-907), i que finalment van arribar
a Corea i a Japó. És una música de més
d’un mileni d’anys que ha sabut conservar
part del que era la sonoritat del continent
asiàtic.

Segles VII i IX: la Xina
ha importat la música de
diversos països (Índia,
Indoxina, Pèrsia, Corea i
Manxúria) per a
entretenir la cort. La
dinastia T’ang és elcentre cultural d’Asia.
La música s’introdueix al
Japó al segle VIII.

Període Heian (segles IX-XI): la caiguda de
la dinastia no fa que al Japó n’incrementi la
pràctica. S’executa en els banquets de la
cort i durant els ritus sagrats de santuaris i
temples.
Mitjans segle XII: el canvi de poder en fa
caure la popularitat, però segueix siguent
interpretat en la cort imperial de Kyotoi en
santuaris i temples sagrats.

Desenvolupament històric
Per entendre l’estructura
del tôgaku cal fixar-se en el
shō i el biwa, els dos
instruments principals que
més conserven les
melodies originals de la
Xina Tang.
Aquestes melodies tan
antigues estan pensades
més com a estructura que
no com a element melòdic
(recordant el cant pla del
segle XV a Europa) i van
evolucionar apartir de les
melodies de ryūteki i
hichiriki (clau per entendre
aquesta música).

Tot i així, a part de les melodies d’aquests
dos instruments, tenen diferències
respecte a la pràctica modal de la Xina
Tang (són versions ornamentades a partir
de les melodies originals xineses).
La primera diferència és el tempo: els
tempos del tôgaku d’avui en dia són quatre
vegades més lents de comhaurien estat
durant el segle XII (13b-13c i 13d-13e). La
segona transformació és l’addicció de
notes per sobre de la melodia original.

Música Gagaku i els seus
músics:
1 melodia interpretada per diversos
instruments simultàneament.
Aquesta melodia + instruments de
percussió= focus principal de concentració
estètica.
Execució de memòria.
1 ritme fluid i sincronitzat+ nombroses veusal uníson= expressió de la música asiàtica

Canvi tempo (lent)= canvi del nº de
cops de cada accent (+ que pel canvi
de cadència-> música occidental)
Músics del Departament de Música de
la Casa Imperial-> la gran majoria
descendents directes dels antics
mestres les famílies de les quals han
transmès de generació en generació
aquestes singulars manifestacions
d’art tradicional.Model de composició Gagaku:
Inici amb tempo indefinit/lliure (“jo”) Preludi
Gradualment tempo més estabilitzat (“ha”)
Desenvolupament
Cap al final tempo lleugerament més ràpid
(“kyu”) o accelerat

6 tipus d’escales diatòniques:
Ichikotsu (tònica RE)
Sojo (tònica SOL)
Taishiki (tonica MI)

Escala Ryosen

Hyojo (tònica MI)
Oshiki (tònica LA)
Banshiki (tònica SI)

Escala Ritsusen...