Gaspar, Peter Handke

GASPAR. Peter Handke.
Naixem, vivim i morim en espais en els que és difícil deixar petjades. Naixem,
vivim i morim en espais de pas. Les cases, els espais on tot això tenia lloc, han estat
substituïdes per hospitals, habitatges i tanatoris. Tot es ramifica i s'especialitza. I cada
cop més. Fins i tot el carrer, el lloc de tothom, ja és el lloc de ningú. I fins i tot el
carrer, el lloc detots, té normes, lleis i ordenances que regulen el que es pot fer i el que
no. Tot ha de tenir un ordre, i ha de ser el mateix per tothom.
La guerra i la barbàrie, acompanyades de la tècnica, han fet sorgir un llenguatge
exterior, neutre, que va dirigit a tothom i, alhora, a ningú en concret. I perquè va dirigit
a tothom no es dirigeix a ningú. Periodistes, polítics, tècnics, psicòlegs, etc., sónels
agents encarregats de parlar-nos a tothom, de voler-nos fer a tots iguals, de dir-nos com
hem de viure i el que està bé i el que no. I “ todo elemento que no encaje deberá ser
tratado de acuerdo a los criterios establecidos, como una rama enferma ”.
Diu Octavio Paz que “s ólo hay una manera de leer las últimas notícias del diario pero
hay muchas de leer a Cervantes. El periódico es hijode la publicidad y ella lo devora:
es un lenguaje que se usa y que, al usarse, se gasta hasta que termina en el cesto de la
basura;”. És a dir, les coses que passen tenen una opinió. Una opinió a la qual ens diuen
si hi hem d'estar d'acord o no. I això és el que hem de pensar. I si pensem el contrari, o
callem o serem tractats amb violència. D'aquesta manera, no som nosaltres els que
parlem,no som nosaltres els que opinem, no som nosaltres els que pensem, sinó que
parlem, opinem i pensem segons els que ens diuen que hem de parlar, opinar i pensar.
Repetim el que sentim, i aquesta transmissió aquí té el seu final. Aquesta transmissió no
produeix nous significats.
Gaspar li permet a Handke mostrar-nos com el llenguatge amb el que ens parlen avui en
dia ens porta a lahomogeneïtzació, a no ser nosaltres sinó a ser altres diferents de
nosaltres, a no pensar per nosaltres sinó a pensar el que ens diuen constantment que
hem de dir i opinar. Aquest llenguatge ens porta a l'ordre, i quan tot està en ordre, tot
està en pau. Aquest llenguatge ens porta al nostre final, ja que en nosaltres acaba. No
interpretem ni comprenem, sinó que assimilem i repetim. Aquesta conversa ésbidireccional i de dalt a baix. Si la conversa fos horitzontal, o simplement humana,
sense pretendre l'ordre, sense emprar la violència, uns podríem dir-nos coses als altres, i
subjectivament interpretaríem i pensaríem. I, segurament, mai estaríem en ordre ni en

pau. Però podríem aprendre i descobrir, inventar i deixar petjades.
Gaspar li permet a Handke posar sobre l'escenari aquests dosllenguatges. Gaspar, tot i
que no té llenguatge, parla des de la subjectivitat, des de la interioritat, des de les
seves vivències o experiències. Gaspar parla el llenguatge dels homes. Els apuntadors
parlen de manera neutre, exterior, objectiva. Els apuntadors parlen el llenguatge de la
tècnica. Els apuntadors no parlen el llenguatge dels homes.
Així que Gaspar no forma part d'aquest mónordenat. Gaspar no té llenguatge, i això el
fa diferent de la resta. I tot que coneix el dia i la nit, sent, respira, tremola i viu, no se'l
comprèn. Gaspar només s'ha servit d'ell mateix per conèixer i interpretar el món. Ningú
li ha explicat res. Gaspar és lliure.
Ara que ha posat els peus en el nostre món ordenat, se li haurà d'ensenyar a parlar, se li
haurà d'explicar com són les coses, com esdiuen, com es senten, ... Quan no sigui així,
serà tractat amb violència. I el món ordenat està format per frases que no han de
molestar, que no han d'amenaçar, que no han de preguntar, i que no han de voler ni
afirmar res.
Gaspar li permet a Handke mostrar “ lo que es posible hacer con alguien ”. Gaspar és
algú; Gaspar pot ser tothom. Però Gaspar, lliure del llenguatge, li permet a Handke...