Gata Sobre La Teulada De Zinc Calenta

GATA SOBRE LA TEULADA DE ZINC CALENTA

De Tennessee Williams Adaptació lliure i direcció Àlex Rigola

1. Descripció de l’espai. Era el primer cop que trepitjava la sala del Teatre Lliure ubicada al barri de Gràcia i veritablement em va resultar un espai molt interessant, acollidor, càlid i perfecte per l’obra que es representava, com vaig poder comprovar més tard ja que la seva càrregaemocional exigia un espai d’aquestes dimensions, una proximitat vers el públic per l’introduir-lo des del primer moment en una voràgine de sentiments compungits, evocant i agitant records potser oblidats. Durant l’accés a la sala per tal d’acomodar-nos en les nostres butaques, se’ns descobrí l’escenari enllestit per iniciar l’obra, com si irrompéssim en una habitació desconeguda i ocupada: un personatgeajagut a un llit i un pianista tocant sota un gran cartell lluminós amb el leitmotiv: why is it so hard to talk? Se’ns revelà un espai preciós, un terra engalanat minuciosament amb tot un seguit de mates lànguides culminades amb flors que ens remetien a la natura, al camp de llaurança i als cultius dels grans latifundis. Al marge esquerre de l’escenari, un gran arbre sec, sense fulles com acapçalera d’un llit blanc, figuració del que més endavant se’ns desvetllaria en la incapacitat d’una parella per relacionar-se amb normalitat, una infertilitat sentimental que es trasllada a tota la família. Un gruixut i infranquejable mur dividia l’escena en dos sectors, el principal on transcorria l’acció, ja descrit anteriorment, i un altre ocult, diluït que només podien percebre per unes oberturesal mur que simulaven una mena de pòrtic. I com si d’un reflex al mirall es tractés, se’ns aparegué una extensió de l’espai principal, una continuïtat i prolongació de la plantació. Dos espais que arrenquen una dualitat que serà la premissa de tota l’obra: intentar disfressar el dolor, el patiment interior vital que sofreixen tots els personatges i que no poden maquillar. Fer referència al’ambientació creada pel pianista que accentuava tant els moments més violents de les discussions com els grans silencis abrusadors, que t’encongien el cor amb més intensitat que els dissentiments. Damunt del piano, s’inseria l’avís: why is it so hard to talk?, com un precís resum de la temàtica de l’obra. Una escenografia de Max Glaenzel molt sòbria amb reminiscències minimalistes que aconsegueix plenament ia la perfecció la seva funció, centrar al públic en l’acció sense distreure’l ni pertorbar-lo, d’això s’encarreguen els actors, i accentuar tant el text com la interpretació amb tot un joc de llums i fum que van in crescendo i que creen i emfatitzen aquest ambient carregat, viciat que ens remet un cop més als secrets més íntims, a no poder afrontar-los i traslladar-los a la parella i molt menysa la família. 2. Actuació del actors. L’elenc d’actors que conformen aquesta excel·lent adaptació d’Àlex Rigola de l’obra del dramaturg Tennesse Williams són: Joan Carreras- Brick Chantal Aimée- Maggie, la gata Andreu Benito- pare Muntsa Alcañiz- mare Santi Ricart- Gooper Ester Cort- Mae Raffel Plana- pianista

Ens trobem llavors, davant de tot una sèrie d’actors amb una amplia i dilatadacarrera escènica, la gran majoria dels quals es va formar a l’Institut del Teatre de la Diputació de Barcelona, paradigma de la formació en les arts escèniques a Catalunya. Tots ells mostren una gran capacitat per inserir-se dins l’ànima dels seus personatges amb un procés interiorització molt personal per així poder transmetre tota la seva essència, una tasca realment difícil tenint en compte l’estatde psicològic dels personatges dibuixats per Tennesse. Un camí cap a la introspecció, la reflexió i la meditació sobre les relacions humanes i la seva base principal: la comunicació. Joan Carreras broda el paper de Brick, personatge a través del qual gira tota l’obra. Brick és sent presoner dels seus pensaments més íntims, incapaç de restablir el vincle matrimonial amb la Maggie i molt menys...