Germinal

RESENCIÓ

1. EN BUSCA D’UN FUTUR MILLOR
El protagonista de Germinal, Esteban Lantier, tenia uns vint anys i era d’aspecte fort. Tenia les faccions delicades i les espatlles menudes. Era un maquinista que havia sigut acomiadat del ferrocarril on treballava per agredir al seu cap. Sense sostre ni feina, venia a buscar un futur millor.
Enmig d’una nit fosca i congelada, i sense anar benabrigat, Étienne Lantier, caminava per la carretera de Marchiennes a Montsou, rodejat d’un paisatge de camps de remolatxes i porcions de terra sense cap vegetació. Observava des de la llunyania unes fogueres i veia la silueta d’un conjunt de cases iguals que li cridaven l’atenció. Seguia apropant-se per curiositat quan va contemplar una gran estructura de construccions, on s’hi alçava una xemeneia. Elscarrerons estaven lleugerament il·luminats per fanalets. El fort soroll que emetia una màquina de vapor que no aconseguia veure, va fer que s’adonés de que es tractava d’una mina.

2. LA VOREAUX
Es va apropar als obrers que encara, a aquelles hores, treballaven traient terra i buidant carreretes, amb un cavall que semblava resignat a transportar-les. Va establir una conversació amb un ancià,desconfiat al principi, que el va informar de que era inexistent la feina per a maquinista. L’estat de salut de l’ancià era dolent; la conversació es tallava per la tos que escopia saliva ennegrida, i les cames li feien un mal terrible pel reuma.
A Esteban, la mina li semblava un animal estrany, i capaç, com esmenta la novel·la, de “tragarse hombres y más hombres”. Mentre la observa, reflexionasobre els 8 dies que portava voltant en busca de feina. Primer, havia arribat a Marchiennes pensant que allà en trobaria, però res. Es trobava en una situació de desesperació, literalment sense res.
Un jove obrer va explicar-li que feia uns 5 anys el treball sortia de sota les pedres, necessitaven obrers i es guanyava més del que mai havien imaginat. I en canvi, ara, es morien de gana. Moltesfàbriques estaven tancant i moltes persones es quedaven sense sou. I a més, la colera estava fent que augmentés notablement el nombre de morts. Lantier ja coneixia aquella situació; per això estava on estava.
Tot i que hi havia boira, les indicacions de l’ancià sobre el pobre li van fer veure més enllà, i el podia sentir la seva misèria d’alguna manera. L’autor esmenta que eren aquestes ràfeguesd’aire constants que transportaven amb elles aquesta sensació de gana, de mort i de víctimes. I el protagonista setia desig i alhora por. La conversació es va allargar perquè es va produir un accident a la mina, amb l’ascensor, que no els permetia treballar durant una mitja hora. Això en el fons els alegrava, però no canviava les seves monòtones cares.

3. BUENAMUERTE
Esteban li havia caigut molt béal vell, perquè feia temps que no parlava tant. S’havien avingut tant que li va explicar, gairebé, mitja vida.
L’ancià es deia Vicente Maheu, i era de Montsou. Li deien Buenamuerte perquè l’havien tret de la mina mig mort, amb la pell de l’esquena destrossada, mig ofegat i d’entre les runes ... I encara seguia viu. Treballava de nit i descanva de dia. Tenia els cabells blancs, la cara pàlida iatxatada, i amb taques. Es mostrava immòbil davant la força del vent. Encara estava fort, però el seu punt dèbil eren les cames. I no parava de tossir, és clar, per tot el carbó que guardava el seu cos. Sabia que havia d’aguantar dos anys més si volia la pensió de 180 francs, enlloc de la de 150.
Havia començat a la mina als vuit anys i ara en tenia cinquanta-vuit. Havia passat per gairebé totesles feines possibles a la mina. Ara, l’havien posat de carreter perquè el metge havia insistit en que, si seguia dins la mina, no tardaria gens en morir. La seva família treballava per la Companyia Minera de Montsou des que es va inaugurar, feia més de 100 anys. El seu avi havia treballat a la primera mina de la companyia, i el seu pare havia mort enterrat a la mina que tenien davant, La...