Hamlet

Hamlet
William Shakespeare

Marcel: Altesa…
Hamlet: Estic content de veure’t. (A Bernat:) Bona tarda, Bernat. Però digues, Horaci: ¿què t’ha allunyat de Wittenberg?
Horaci: Ganes de fer elgandul, senyor.
Hamlet: Ni un dels teus enemics gosaria dir això en presència meva, ni jo estic disposat a creure’m un informe tan advers de tu mateix i dels teus propis llavis. Sigues sincer: ¿què hifas aquí, a Elsinore? ¿Potser has vingut a aprendre a emborratxar-te?
Horaci: Vaig venir al funeral del vostre pare, altesa.
Hamlet: No et burlis d’un company d’estudis. Sigues franc: vas venir perles noces de la meva mare.
Horaci: També, senyor: una cosa i l’altra van anar molt juntes.
Hamlet: S’ha d’estalviar, Horaci… La carn que va sobrar dels funerals va fer de sopar fred al casament.Trobar-me el meu pitjor enemic al cel no hauria estat més dur que suportar aquell dia. El meu pare… em sembla que l’estic veient.
Horaci: ¿On el veieu, senyor?
Hamlet: A dins dels pensaments, Horaci.Horaci: Jo vaig veure’l un cop. Era un gran rei .
Hamlet: I un home, per damunt de tot. Mai més no en podré veure cap d’igual.
Horaci: Em sembla que el vaig veure ahir a la nit, senyor.
Hamlet:¿Qui? ¿Qui vas veure?
Horaci: El vostre pare, rei.
Hamlet: ¿El meu pare?
Horaci: Retardeu una mica la sorpresa i escolteu-me fins que hagi relatat aquesta meravella, de la qual us poden donar fe elscompanys aquí presents.
Hamlet: T’escolto. Parla, per l’amor de Déu.
Horaci: Ja feia dues nits que aquests dos homes, Marcel i el seu amic Bernat, quan feien guàrdia, i en l’hora més deserta de lanit, ensopegaven amb una figura exacta a la del vostre pare. Armat de cap a peus com un guerrer, se’ls acostava amb pas solemne i parsimoniós. Tres cops, i a una distància a penes superior a l’extensiódel seu bastó reial, van poder veure’l desfilar els seus ulls presoners de la por i de la sorpresa: la sang se’ls aigualia i es quedaven muts, sense poder adreçar-li la paraula. Així mateix m’ho van...