Hegel

• A partir de Kant l’Idealisme abandona
el concepte de COSA EN SI. (no existeix).

• Tota l’estructura del coneixement de Kant
s’abandona.

• L’Idealisme es queda amb les IDEES com
a única realitat.

• Per a Hegel la Idea de Déu passa a anomenar-se l’INFINIT.

L’INFINIT és:
- la Totalitat - la Realitat - la Veritat – Esdevenir – Raó - Conciliació decontraris – IDEA – ESPERIT – ABSOLUT

o INFINIT: L’Infinit és el Tot. No és quelcom més enllà del finit. El que és finit és un “moment” de l’Infinit, i per tant no és la Veritat. L’Infinit no és quelcom abstracte i buit. Conté en si el que és finit. És la Totalitat del que és Real. És la Veritat sencera. La Totalitat s’integra dins la Totalitat.

o L’Infinit és esdevenir, està enmoviment, es desenvolupa. És substància viva en moviment cap a una finalitat. En si i per a si mateix. = Esperit Absolut o Subjecte o Autoconsciència.

o L’Infinit és Raó. La Totalitat = Realitat és el desplegament de l’Esperit. Per tant l’Esperit posa desplegant-se la Totalitat de la Realitat o la Realitat Total

▪ Recordem que a Kant la raó, com a consciència, posava la forma delconeixement (de la Realitat) i la matèria era donada a la sensibilitat. Per Hegel la Raó posa la totalitat de la realitat.

▪ «Tot el que és real és racional i tot el que és racional és real»

o L’Infinit és conciliació de contraris. El que és finit és una part o moment del Tot, de la Realitat, de la Raó, de l’Infinit, etc. El finit com a tal es mostra oposat a un altre finit quees troba en la mateixa situació. La relació entre els dos finits és una relació de contradicció, un no és l’altre, cada un nega l’altre, el contradiu. Però la Raó acabarà sabent que ambdós finits tanmateix es concilien en el Tot, ja que mai poden estar fora o separats del Tot i el Tot és l’Infinit, per tant en l’Infinit es reconcilien els contraris.

• Quan hem dit que l’Infinités esdevenir i que està en moviment ara hem d’entendre que aquest moviment i esdevenir o desenvolupar-se (des-plegar-se) procedeix mitjançant la contradicció (la negació) i això és la DIALÈCTICA HEGELIANA.

DIALÈCTICA HEGELIANA

Malgrat la seva complexitat intentarem explicar-la de la manera més entenent segons les nostres possibilitats so pena de deformar una mica el que digué el“gran” Hegel.

1. Partim de l’Infinit (Totalitat, Esperit, Idea, Realitat, etc.), el Tot i fora del Tot no hi ha res. Per tant no el podem mirar des de fora.

2. Però trobem dintre de l’Infinit moments o parts d’ell: allò finit.

3. No hi ha un sol finit, una sola cosa finita, sinó moltes (infinites?)

4. Quan una cosa finita es troba davant (en front) d’una altra cosa finita entren enuna relació dialèctica entre les dues. Una nega l’altra com allò que no és ella mateixa.

5. La negativitat (negació, oposició, contradicció, etc.) és el moviment, sí; però no és l’única cosa que hi ha. També hi ha la positivitat (afirmació, posició, etc.)

6. Positivitat i negativitat són totes dues originàries.

7. El primer moment dialèctic és el posicionament de la cosa, lapositivitat, l’afirmació de si. Com si la cosa digués jo sóc la cosa, em posiciono com a tal cosa, m’afirmo de mi. Aquest moment Hegel el denomina: simplicitat, immediatesa, l’en si (i ja no tesi)

Una cosa (finita) és posada
Afirmada, (positivitat)
és en si, immediatesa, simplicitat

8. El segon moment dialèctic descobreix que no està sola, que hi ha una altra cosa que noés ella, és l’alteritat (l’altre). Hegel denomina aquest moment com a excisió, alienació, exteriorització, negació.

Una cosa (finita) s’oposa,
nega, (negativitat), és exterior,
aliena, això és per a si

9. És evident que podríem invertir les coses i expressar el mateix a partir de l’altre, la fletxa hauria de ser de doble sentit.
10. El tercer moment dialèctic...