Henri bourgeois

Introducció 1

En les primeres planes d’aquesta obra el mateix Bourgeois ens declara el que pretén tot exposant el desig de precisar que podem dir, avui, els cristians sobre Déu, en funció a la tradició que ens precedeix i a la pròpia experiència, en el context de la problemàtica del moment en el que l’obra s’escrigué (pàg. 13). Aquests dos ítems – tradició i experiència – són el que analitzaràen les tres parts amb les que ha dividit el seu treball.
Una experiència que ell entén no com un afer subjectiu o “intimista” sinó com “convicció”, és a dir, com a experiència transformadora del subjecte i de la realitat que l’envolta. Respecte la tradició es refereix a la història que s’ha anat desenvolupant des de la primitiva Església fins als nostres dies però, això sí, tenint presents totsels condicionaments històrics que hi han influït.

1. L’experiència:

1.1. El símbol en H. Bourgeois:

Per tractar aquest tema el primer que necessita fer Bourgeois és confrontar-nos davant la noció que el lector pugui tenir del concepte “símbol.” Per fer-ho distingirà entre el símbol entès com a “metàfora” (dins el marc de la irrealitat, del somni, del desig adolescent...) amb el símbolcom una realitat – diu ell – capaç de crear “un món nou” en el que les diferències entre els éssers i les coses pren sentit. El llenguatge esdevé dens i realista – tocant de peus a terra – i el temps de la creativitat i la maduresa reemplaça la recerca del gust pel plaer immediat propi del somni i la imaginació (pàg. 17). Aquesta altra noció de símbol, doncs, apunta a una realitat que no pertany al’esfera dels conceptes o les idees, és de tipus essencialment vivencial i inherent a l’ésser humà. Tot i ser-nos quelcom propi és necessari desvetllar-ho en la persona com part del seu procés de maduració. Una realitat, a més, que requereix d’un constant treball i revisió.
La problemàtica del símbol – i de la vida simbòlica – és sempre la mateixa, el perill de caure en la “inautenticitat”,quan enlloc de deixar-nos guiar per ell el volem manipular, aleshores, tot resta reduït a un plegat d’experiències purament psicològiques, dins els límits del propi ego.

El símbolo es lo que tiene lugar cuando dejamos de imponer al mundo nuestra propia ley, para escuchar su mensaje, su música. Curiosamente, surge entonces en nosotros una palabra olvidada. Viendo las cosas con una nueva luz, nosdescubrimos a nosotros mismos en forma renovada. (Pàg. 16)

Cal entendre en aquest punt que Bourgeois parteix d’una determinada antropologia que no explica però pressuposa. Una visió d’home què es distingeix de l’home purament funcional (homo faver) o utilitarista. Una visió de l’home, en definitiva, essencialment transcendent i lliure per negar o afirmar la seva transcendència. De manera que totel camp de la ideologia o la mera reducció psicoanalítica o moralista del individu és vista com quelcom superficial i no arrelat a l’autèntica experiència del subject.

1.2. Déu:

No tarda gaires planes el nostre autor de parlar-nos del símbol i relacionar-lo amb el mot central de l’obra: Déu. Com entendre Déu en el context de la vida simbòlica? B. reconeix que la no n’hi ha prou enconstatar-ne la relació però sí que ens deixa clares algunes idees:

- Dios es símbolo a condición de que exista un mundo simbólico: L’accés a Déu demana d’una mediació, d’aquesta maduració de l’home què es descobreix a si mateix com a ésser simbòlic i que vivencia la realitat com a tal. I, per tant, Déu es entès com un nom que designa una realitat, no com un concepte amb el puc jugar com hom desitgi.- El nom de Déu torna coherents els diversos símbols de la vida.
- Entendre Déu com a símbol obliga, necessàriament, a un replantejament del contingut d’aquest nom. De la mateixa manera que ho va ser per Abraham o pel mateix Jesús respecte els seus contemporanis.
- Déu com a símbol, com ja es desprèn de l’anterior idea, pot caure en la inautenticitat si es veu “fossilitzat” dins un sistema...