hghg

CANT ESPIRITUAL

Com que sense Tu ningú no pot arribar a Tu,
dóna’m la mà o pren-me pels cabells:
si no estenc la meva mà cap a la teva,
estira’m per força cap a Tu!
Jo vull anar al teu encontre;
No sé per què no faig el que voldria,
ja que tinc la certesa de posseir lliure albir
i no sé què m’impedeix aquest desig.


Em vull aixecar i no m’hi esforço prou:
això ho fa el pes deles meves culpes terribles.
Abans que la mort tanqui el procés de la meva vida,
Déu, que et plagui voler-me, ja que vull ser teu.
Fes que la teva sang amolleixi el meu cor dur,
ja que va guarir molts altres homes del mateix mal.
La teva tardança em fa saber la teva ira.
La teva pietat no troba en mi lloc on obrar.


No peco en l’enteniment tan clarament
com tinc carregada de culpa lavoluntat.
Ajuda’m, Déu! Però et prego vanament,
perquè Tu no ajudes sinó el qui s’ajuda ell mateix,
i a tots aquells qui recorren a Tu
no els pots fallar, i ho mostren els teus braços.
Què faré jo, que no mereixo que m’ajudis
perquè m’adono que no m’hi esforço tant com puc?


Perdona’m si et parlo follament:
les meves paraules neixen de la passió.
Tinc temor de l’infern cap al malque m’encamino;
voldria desviar aquest camí, però no hi disposo els meus passos.
Però jo em recordo que vas gratificar el Lladre,
les obres del qual, pel que tothom pot veure, no eren suficients.
El teu esperit alena allà no li plau:
com ni per què ho fa és cosa que no pot saber cap ésser carnal.


Tot i que sóc un mal cristià en les obres,
no et tinc en ira, ni t’inculpo de res.Tinc la certesa que sempre obres bé,
i que fas tant de bé donant la mort com la vida.
Tot el que surt del teu poder té el mateix valor,
i per això tinc per foll el que vol aïrar-se contra Tu.
Les raons per les quals els homes no et coneixen
són l’amor del mal i la ignorància del bé.
Et demano que m’enforteixis el cor
per tal que la meva voluntat s’acordi amb la teva
i, com que sé queel món no m’aprofita,
dóna’m la força d’abandonar-lo;
i del delit que senten de Tu els homes bons,
fes-me’n sentir una petita espurna
per tal que la meva carn, que m’és rebel
s’hi complagui i no se’m resisteixi totalment.


Ajuda’m, Déu, perquè sense Tu no em puc moure,
perquè el meu cos és més que paralític!
Han envellit tant en mi els mals hàbits,
que el tast de la virtut m’ésamarg.
Oh Déu, tingues pietat! Capgira la meva naturalesa,
que s’ha fet dolenta a causa de la meva gran culpa.
I si puc redimir la meva falta amb la mort,
l’acceptaré com una dolça penitència.


Et temo més que no pas t’estimo,
i confesso davant teu aquesta culpa.
La meva esperança està torbada
i dins meu sento una baralla terrible.
Jo veig que tu ets just i misericordiós,
veigque la teva voluntat gratifica sense mèrits:
dónes i prens graciosament el do sense mèrits.
Qui hi ha tan just – i, doncs, encara més jo!- que no temi?






















[Si a Job el just l’oprimia la por de Déu,
què faré jo, que nedo dins les culpes?
Quan penso que l’infern és etern,
que allí es donen tots els turments
que els nostres sentits temen,
i quel’ànima, que ha estat elegida per a la contemplació de Déu,
s’hi rebel·la blasfemant contra Ell,
la capacitat humana no pot mesurar un mal tan gran,
doncs, com pot suportar-ho qui camina devers aquest lloc?

Et prego, Senyor, que m’abreugis la vida
Abans que em trobi en casos pitjors.
Visc en dolor fent una vida perversa,
i temo, en el més enllà, la mort eterna:
per tant, mal d’aquíi, més enllà, mal sense fi.
Pren-me en el moment que et sembli millor;
no sé de què em serveix retardar-ho:
no pot tenir repòs qui ha d’emprendre un viatge.

Em dolc perquè no em puc doldre
tant com voldria de la pena eterna, de la qual tinc por,
i aquest és un dolor que no existeix en la natura,
ni es pot mesurar, ni el pot sentir l’home;
això, doncs, em sembla una pobra...