història del pv

País Valencià
La trista, trista història del meu país
El País Valencià va començar a existir oficialment al 1238, en aquella època conformat com a Regne
dins la Corona d’Aragó, amb la conquesta de la ciutat de València, penó quatribarrat en mà, per Jaume I
rei cristià d’Aragó. No hi hagué en aquell temps una impossició dura cristiana per part dels repobladors
aragonesos (per la partinterior) i catalans (per la zona costanera) sobre el poble musulmà, que continuà
treballant les terres per als senyors cristians, ja que al Regne li convenia l’existència de mà d’obra per
poder créixer. Fins que al segle XVII s’expulsaren els musulmans del Regne, la qual cosa provocà una
crisi demogràfica que no es recuperaria fins un segle després.
De manera que al País Valencià han hi hagutmultitud d’influències culturals, des dels propis íbers,
passant per les construccions romanes, més tard l’evolució de la distribució hidrogràfica per part dels
musulmans, i per últim la vessant cristiana.
Fou aleshores quan gràcies al mestizatge conformat per la població musulmana, i la cristiana
esdevindrien en el que coneguem per ‘cultura valenciana’. Però com es mantenia viva aquesta cultura?
Noeren ni molt menys els nobles senyors, ni els reis, ni la militància burgesa, sinó el poble civil, el poble
que treballava era el que per mitjà dels seus afers quotidians anava perpetuant unes costums i
tradicions, la utilització de distints materials, de sistemes de regadiu, de construccions, etc. Com deiem,
des dels íbers fins a l’actualitat han sigut els esclaus / treballadors els qui hamarcat l’evolució del poble.
La cultura valenciana ni és romana, ni musulmana, ni cristiana. Sòlament, i no per això despreciable, la
cultura és obra dels treballadors que construien amb tècniques romanes i llauraven i regaven amb
tècniques musulmanes amb les seues naturals evolucions. La població civil no s’enterava del que
passava al govern romà, ni musulmà, ni cristià, només sabia que si notreballava no menjava, fos per al
patró, senyor, o rei que fos. De la mateixa manera la llengua no fou impossada pel rei Jaume I, ja què ell
no s’expressava al poble en valencià (o català), i quan ho feia era per escrits que com a bon cristià li
escrivien en llatí. També fou el poble ras, els immigrants catalans vinguts com a repobladors qui
començaren a parlar-lo en distints indrets del Regne,al mateix temps que es parlava castellà o àrab
(aquest últim fins l’expulsió musulmana).
En Jaume I, dotà al Regne de València d’institucions, moneda i lleis pròpies (furs), i manà que tots els
successors a la corona juraren els furs i defensaren la integritat del Regne de València, cosa que
emprenyà a la noblesa aragonesa, que veia esvair-se l’oportunitat d’extendre els seus dominis cap alsud. En aquell aspecte, la divisió administrativa de la Corona d’Aragó era, per a l’època, prou
descentralitzada.
El pas dels segles i els canvis de poder entre nobles, senyors i reis conduí a la castellanització de gran
part de les zones valencianoparlants. Però no va ser fins la desfeta d’Almansa al 1707 quan Felip V
(d’Anjou) i Carles d’Àustria, jugant-se la corona dels regnes d’Espanya,entraren en el que seria la
Guerra de Succeció, eixint el primer com a vencedor. La victòria de Felip de Borbó, amb una forta
tradició familiar centralista, com a càstig per recolzar al candidat Carles, que va jurar els furs per
guanyar-se aliats, reaccionà amb l’abolició dels furs de cadascún dels regnes de la Corona d’Aragó i la
impossició de les lleis castellanes.
Una volta més, el pobletreballador va servir d’objecte, de víctima dels enganys, masacres i pretensions
del poder i la burgesia. No era interès de la noblesa promoure la cultura valenciana, continuava sent
cosa natural del poble la perpetuació i evolució cultural valencianes. No eren els aristòcrates ni reis els
que parlaven valencià, ni els que feien les espardenyes, ni llauraven el camp, ni feien corvelles, ni...