Histioriografia Pierre Vilar

Pràctica 1. Historiografia i teories aplicades a les ciències socials

L’historiador francès Atelier Pierre Vilar, en el setè número de la revista Manuscrits publicat el desembre del 1988, ens fa una síntesis de diverses xerrades realitzades en institucions catalanes on es tracten alguns dels temes de la tasca dels historiadors. Aquest article sota el títol “Records i reflexions sobre l’oficid’un historiador” ens planteja dos temes principals: Es pot fer història d’un país sense simpatia? I l’historiador davant del seu temps: objectivitat i subjectivitat, neutralitat o participació?

Pel que fa al tema “Es pot fer història d’un país sense simpatia?”, l’autor comenta que és difícil contestar a aquesta qüestió ja que aquesta ens obre d’altres. En primer lloc, Pierre Vilar es vacentrar en la reflexió de “què és la simpatia?” Aquesta el condueix a parlar d’un dels debats més antics sobre l’escriptura de la història com és l’exigència d’una objectivitat i l’evidencia d’una subjectivitat per part de l’historiador. Per parlar d’aquesta qüestió, l’autor ens parla de dos dels seus professors de la Sarbona com són Carles Seignobos, el qual era un teòric que posseïa una objectivitatpositivista i Albert Mathiez, el qual era partidari d’una pràctica amb simpaties i antipaties, però sense deixar de banda l’objectivitat. També ens comenta, pel que fa a tot aquest tema de subjectivitat i objectivitat, que va ser convidat per una revista a analitzar dos treballs els quals s’havien de contraposar, portant-lo a diferenciar tres postures adoptades pels diferents historiadors: uns quees qualifiquen a sí mateixos com a objectius, tot i que realment no ho són i únicament el que fan és enganyar al lector, uns altres que es pensen que han aconseguit mostrar estudis objectius quan, en realitat, són partidaris i, per últim, els que saben que són partidaris i ho expliquen amb claredat per tal de que el lector tingui constància de com s’han ordenat els estudis. Es pot dir que ésdifícil, per no dir impossible, intentar historiar des d’un punt de vista totalment objectiu ja que l’ésser humà ja no és objectiu per naturalesa. Per això, per molt que ens ho exigim mostrarem simpatia cap a un tema en concret ja que aquesta ja hi és present quan únicament tenim un sentiment d’inquietud. Tot i així, l’historiador té la tasca d’anomenar els pros i els contres d’un esdeveniment enconcret.

En segon lloc, Pierre Vilar ens parla de “què és un país?”Per això, ens cita la seva obra “Catalunya en la Espanya moderna” la qual no va tenir gaire rellevància a França, contràriament que a Catalunya, ja que encara confonien els conceptes estat i nació. Aquest plantejament condueix a l’autor a desenvolupar les diverses controvèrsies que hi ha al voltant d’aquest tema i a reflexionar sobreel patriotisme, la simpatia i l’amor cap a una terra determinada. Seguidament, ens parla de l’utilització dels termes “país” i “poble”. Segons l’autor, el primer és d’una utilització més fàcil i senzilla que altres mots com estat i nació, alhora que el segon ens parla del conjunt de les persones més humils d’una societat, fent que el mot adquireixi unes connotacions polítiques.

En tercerlloc,ens diu “què és fer la història de…?” Segons Pierre Vilar, significa plantejar-se qüestions importants, parcials i explicar allò reparable que hem d’intentar comprendre. Per fer aquesta “història de”, l’historiador necessita informació, tot i que, aquesta de vegades pot ser escassa, de records, entre d’altres, i això dificulta la seva tasca. En aquest apartat, l’autor conclou que fer la històriad’un país és més plantejar problemes, que resoldre’n i que la història d’un país s’ha de fer, sobretot, des del respecte. Com bé diu l’autor, l’historiador s’ha d’encarregar de fer una “història de”, és a dir, d’un tema concret i més especialitzat, que no pas general, perquè, llavors, no s’analitza amb tant deteniment allò que ha estat positiu i negatiu del esdeveniment i en distorsiona la...