Historia 10

10) Expliqueu la política econòmica “desarrollista” del règim franquista, fent referència als efectes que tingué a Catalunya.
El govern format per Franco l’any 1957 i els governs successius de la dècada del 1960 van comportar un canvi significatiu de l’orientació del franquisme dominada clarament pels anomenats tecnòcrates.
Aquesta nova generació de polítics, alguns dels quals estaven vinculatsa l’Opus Dei i molt ben relacionats amb les elits econòmiques, consideraven el creixement econòmic com la principal garantía d’estabilitat social.
Apostaven per un reformisme tècnic que, sense qüestionar la dictadura, trobés una sortida a la greu situación económica i social derivada de l’autarquia.
Aquest canvi d’orientació va estar propiciat per la mala conjectura económica del final de ladécada del 1950.
A més, Europa vivía una etapa de recuperació económica després de la Segona Guerra Mundial i l’economia española estaba disposada a aprofitar les condicions favorables del mercat internacional.
La primera acció correctora de la política económica va arribar de la mà de l’anomenat pla d’estabilització (1959).
El projecte d’actuació comprenia tres grans eixos:
-Estabilització del’economia. Per tal de reduir la inflación es van apujar els tipus d’interès bancari, es va limitar la concessió de crèdits i es van congelar els salaris. Per poder limitar el déficit públic es va proposar una reforma fiscal per incrementar la recaptació i limitar la despesa de l’Estat.
-Liberalització interior de l’economia. Es va dur a terme a partir de l’eliminació d’organismes estatals interventors iposar fi a la reglamentació dels preus fixos.
-Liberalització exterior de l’economia. L’objectiu era eliminar els obstacles a l’entrada de mercaderies estrangeres i facilitar la inversió de capital exteriors.
A canvi d’aquests compromisos, diversos organismos internacionals van atorgar préstecs a Espanya. Totes aquestes mesures volien incorporar l’economia española als mercats internacionals perposar les bases d’un creixement econòmic posterior.
Al programa d’estabilització s’hi va afegir, a la década del 1960, la posada en marxa dels plans de desenvolupament econòmic i social. En total, sen van promulgar tres, que tingueren una vigencia quadriennal (1964-1967, 1968-1971, 1972-1975); per supervisar-ne el funcionament es va crear el càrrec de comissari del pla de desenvolupament, per al qualva ser nomenat el català Laureà López Rodó. El projecte consistía en aplicar una planificació económica indicativa.
Els plans van encetar dues línies d’actuació: les accions estructurals, que pretenien solucionar algunes deficiències de la industria, i els pols de desenvolupament, que intentaven reduir els desequilibris econòmics regionals promovent noves indústries en zones d’industrialitzacióescasses.
Malgrat que, globalment, els plants de desenvolupament van tenir escassa rellevància, el seu èxit més gran va consistir a proveir la iniciativa privada d’infraestructures que van afavorir el creixement industrial.
En un context econòmic internacional favorable, l’economia catalana va anar creixent entre el 1960 i el 1974. Les causes del desenvolupament van ser una renovació de lesactivitats agràries i un gran desenvolupament dels sectors secundari i terciari.
Aquest creixement industrial va ser degut al millorament de la productivitat gràcies als baixos salaris, a la importació de tecnología i a la inversió de capitals estrangers.
L’augment del nombre d’assalariats va incrementar el de consumidors, que va portar a un gran augment de la demanada de béns de consum duradors.
ACatalunya, com a la resta d’Espanya, totes les branques industrials es van expandir.
El sector que va liderar el progres industrial va ser principalment l’industria de la metal·lúrgica.
Per la seva banda, la industria química, l’energètica, la siderúrgica, la de construcción naval i la de construcció van registrar a tot Espanya unes taxes de creixement molt elevades.
L’estructura industrial...