Historia astronomia

Introducció històrica de l'astronomia:
A l’antiguitat, l’astrologia coincidia amb l’astronomia (l’estudi científic del cel), però ambdues es van anar separant després del Renaixement a causa del racionalisme (igual que l’alquímia de la química). A l’actualitat, la comunitat científica la considera una pseudociència o superstició.
Quan van sorgir les primeres comunitats agrícoles en laprehistòria de l’home, el càlcul precís del temps es va convertir en un element important per a la supervivència, ja que l’èxit de les collites depenia de la oportunitat de la sembra de llavors uns mesos abans.
Per altra banda, qualsevol fenomen natural de causes desconegudes s’atribuïa a la intervenció dels Déus. En aquest marc històric van sorgir simultàniament l’Astrologia i l’Astronomia.
Els sacerdotsbabilònics eren també astrònoms i astròlegs. El moviment regular per el cel dels planetes permetia mesurar el temps i per això van ser considerats divinitats amb poder sobre les coses dels homes. A Babilònia, l’observació del cel data del tercer mil•lenni abans de Crist.
Posteriorment, els assiris van recollir la tradició astrològica dels babilonis. La biblioteca de taules d’argila d’Asurbanipalcontenia documents astrològics sorprenentment detallats.
Dels caldeus i els assiris, l’astrologia va passar a Egipte i a Grècia. El primer manual d’astrologia, el “Tetrabiblos” de Ptolomeu, data del segle II de la nostra era.
En l’actualitat, la doctrina astrològica occidental es recolza, sobretot, en els escrits de Morin de Villefranche, astròleg francès del segle XVII, probablement l’autormés important de tema astrològic.
Sovint s’acusa a l’astrologia de mancar de rigor científic. Degut a l’antiguitat històrica d’aquesta disciplina, els seus mètodes, basats en la combinació d’un llenguatge propi de símbols (signes, cases, planetes, etc.) amb la observació al llarg dels segles, de la correspondència entre aquests símbols i els fets o caràcters simbolitzats, no s’adapta a lesexigències de rigor de les disciplines més modernes. Això no ha estat inconvenient per a que personalitats de la ciència, de la categoria de Newton, Kepler, o Jung la hagin considerat amb respecte i fins i tot la hagin practicat.
2.2.1 Ptolomeu
Claudi Ptolemeu (c. 100- c. 170) va ser un astrònom, geògraf i matemàtic grecoegipci, anomenat comunament Ptolemeu o Tolemeu.
Va viure i va treballar aAlexandria, Egipte (es creu que en la famosa Biblioteca d'Alexandria). Va ser astròleg i astrònom, activitats que en aquella època estaven íntimament lligades. És autor del tractat astronòmic conegut com Almagest (El gran tractat). Es va preservar, com tots els tractats grecs clàssics de ciència, en manuscrits àrabs (d'aquí el seu nom) i només disponible en la traducció en llatí de Gerard de Cremona en elsegle XII.
Tenia la mateixa concepció de l’univers que Plató i Aristòtil, el seu mètode de treball va diferir notablement del d'aquests, perquè mentre Plató i Aristòtil donen una cosmovisió de l'Univers, Ptolomeu és un empirista. El seu treball va consistir a estudiar la gran quantitat de dades existents sobre el moviment dels planetes a fi de construir un model geomètric que expliqués les ditesposicions en el passat i fos capaç de predir les seves posicions futures.
La ciència grega tenia dues possibilitats en el seu intent d'explicar la naturalesa: l'explicació realista, que consistiria a expressar de forma rigorosa i racional el que realment es dóna en la naturalesa; i l'explicació positivista, que consistiria en expressar de forma racional l'aparent, sense preocupar-se de la relacióentre el que es veu i el que en realitat és. Ptolomeu afirma explícitament que el seu sistema no pretén descobrir la realitat, sent només un mètode de càlcul. És lògic que adoptés un esquema positivista, perquè la seva teoria geocèntrica s'oposa flagrantment a la física aristotèlica: per exemple, les òrbites del seu sistema són excèntriques, en contraposició a les circulars i perfectes de...