historia contemporanea cataluña

HISTORIA CONTEMPORÀNIA DE CATALUNYA
1.

INDICACIONS BIBLIOGRÀFIQUES

LA HISTORIOGRAFIA CATALANA
Catalunya participa intensament del corrent romàntic europeu, l’argument general del qual és
l’HISTORICISME, és a dir, l’evolució històrica com a element clau per entendre l’esperit, la
manera de ser dels pobles.
El segle XVIII es considera el “segle dels filòsofs” mentre que el XIX el “segledels historiadors.”
L’historiador pren un paper molt importat en la cultura de la primera meitat del segle XIX. A
Catalunya se li afegeixen les reflexions històriques produïdes des del segle XVIII, com a
conseqüència de 1714. Sobretot a les elits, perquè Catalunya havia perdut unes
característiques idiomàtiques, polítiques, i ideològiques particulars, hi havia una sensibilitat
històrica moltimportant per contrarestar aquesta coartació; és un element de resistència
davant de la castellanització de l’alta cultura.
L’au Fènix esdevé el leiv motiv del moviment de la Renaixença (1833); si hi ha renaixença és
perquè hi ha consciencia de l’existència d’uns elements previs. Una gran part de la població
comparteix aquesta sensibilitat. Es produeixen obres d’història que contenen elementsde
sensibilització, de patriotisme. La història romàntica combina elements de recerca històrica
(fonamentada amb documentació) i mites i llegendes (identificats com “l’invent de la tradició”,
una invenció de la historiografia romàntica perquè té una voluntat d’alliçonament de la
societat.) Es tractava d’una historiografia literària que no de rigor científic, que el contrarestava
elPOSITVISME, que basava la història en el document.
L’autor més destacat de la historiografia romàntica catalana fou VICTOR BALAGUER, historiador
que escriu en castellà tot i ser catalanista (degut a la castellanització de l’alta cultura): “Historia
de Cataluña y de la Corona de Aragón” (1860) que tenia com a finalitat difondre, i convèncer el
poble. També troben a ANTONI DE BOFARULL, positivista ambbase romàntic. A “Historia crítica
(civil y eclesiàstica) de Cataluña” (1866) critica a Balaguer i al seu ús de la llegenda con a discurs
únic. ANTONI AULESTIA I PIJUAN, a “Història de Catalunya” (1889) escrita en català per
contrarestar la castellanització cultural. Tots aquests autors s’inclouen en el moviment de la
Renaixença.
Amb Felip V es van tancar tots els centres universitaris (incloentla Universitat de Barcelona), i
es va crear un centre universitari a Cervera. Barcelona va crear centres d’estudis superiors
parauniversitaris, fonamentalment tècnics, a servei de l’economia moderna. La Universitat de
Barcelona torna el 1837 amb el liberalisme, al menys legalment, i es basà en un sistema
uniformista. No és fins a la Segona República que la UB no va poder expedir títols deDoctor

(que fins aleshores només podia fer la Universidad Central a Madrid). Els professors i els
programes d’estudis eren uniformes, per a tots el mateix.
Paral·lelament, els països del sud prenen consciència que l’Europa del nord era més forta
econòmicament i més imperialista. Amb el programa de pensionats a l’estranger, s’escollien
becats perquè estudiessin a les millors universitats delmón (a Europa i als Estats Units). La
universitat d’història més important estava a Alemanya. Un grup de becats van assistir-hi.
Alemanya tenia un model amb seminaris (docència i recerca) molt moderna. Aquests joves
becats van haver de tornar amb la Primera Guerra Mundial i van ser el motor de reforma del
model universitari. Van guanyar prestigi amb el lligam entre docència i recerca. Entre ellsestava
PERE BOSCH GIMPERA, prehistoriador.
Des de la Renaixença es consolida una segona via historiogràfica més patriòtica i
extrauniversitària. Es va crear una estructura parauniversitària: els Estudis Universitaris
Catalans (1903-1904), on especialistes feien classes paral·leles voluntàries, lloc on es
produeixen els contactes amb la història patriòtica. Dins de la historiografia no...