Historia de la música

Història del tango:

El tango neix a Buenos Aires a finals del segle XIX encara que alguns prefereixen dir a manera conciliadora, que va néixer a les vores del Riu de la Plata, a fi d'acontentar els uruguaians que reclamen la part que els correspon del fenomen.

En un fet d'origen popular com el tango i, per tant, de naixement evolutiu resulta impossible apuntar una data de naixement.Tanmateix, el cert és que la majoria dels estudiosos coincideixen a donar per bona la dècada de 1880 com el punt de partida del que llavors no era més que una determinada manera de ballar la música. La societat on neix el tango escoltava i ballava havaneres, polkas, masurques i algun vals, pel que respecta als blancs, mentre que els negres, un 25% de la població de Buenos Aires el segle XIX, es movienal ritme del candombe, una forma de dansa en la qual la parella no s'enllaçava i ballava d'una manera més marcada per la percussió que per la melodia.

Història del rock:

Alguna cosa comença a moure's a la plàcida Amèrica del Nord d'Eisenhower. Els adolescents de la dècada dels 50 no se senten ja reflectits en les dolces balades de Frank Sinatra; volen una música que parli dels seus problemes,de les seves il·lusions i que de passada els permeti divertir-se movent els malucs. Acaba de néixer el rock, una música, un estil de vida, una galeria de mites. Apareixen homes i estils per a tots els gusts, però ningú no discuteix l'existència d'un rei, Elvis Presley, que domina, el 1956, les llistes d'èxits del país.

El “rock and roll” va néixer a començaments dels anys cinquanta als EstatsUnits. L'home que va donar el nom als nous ritmes que aleshores començaven a fer furor entre els joves va ser un “discjokey” de Cleveland que es deia Alan Freed, a qui un amic que era amo d'una botiga de discs li havia comentat l'interès amb què els joves blancs compraven cançons del més pur “rhythm and blues negre”. Era una notícia curiosa, perquè fins a aquell moment les diferències racialsdelimitaven els diferents tipus de música i fins i tot existien diferents llistes d'èxits per a cada comunitat i estil.

Mentre els joves blancs ballaven al son de les romàntiques composicions de clàssics com Frank Sinatra, els nois negres de la seva generació feien molt més exercici amb cantants com Joe Turner o John Lee Hocker, englobats tots en el qual despectivament es cridava “race music” otambé “rhythm and blues”. Van ser precisament dues de les paraules que més empraven en el seu argot aquests músics, “rock” i “roll”, les que Fred va utilitzar per batejar aquest nou estil de música.

Història del merengue:

El merengue és un ball folklòric dominicà que s'ha difós àmpliament i que molts consideren com el ball nacional dominicà.

El 1844 el merengue encara no era popular, peròja el 1850 es va posar de moda, desplaçant la Tomba. A partir d'aquell moment va tenir molts detractors. A començaments de la dècada de 1850 es va desencadenar als diaris de la capital dominicana, una campanya en defensa de la Tomba i en contra del merengue que reflectia el suport que anava adquirint el merengue en detriment de l'última.

En realitat, poc se'n sap en concret sobre l'origen delmerengue. A mitjan el segle passat, de 1838 a 1849, un ball cridat URPA o UPA Havana, es va passejar pel Carib arribant a Puerto Rico on va ser bé rebut. Aquest ball tenia un moviment anomenat merengue que pel que sembla és la forma que es va escollir per designar el ball i va arribar al nostre país on ni tan sols no es va esmentar en els primers anys.

Les formes literàries que acompanyen a elmerengue són les més comunes dins de l'art popular la copla, la seguidilla, i la desena, apareixent apariats de tant en tant.

Des del principi la merengue es va interpretar als instruments que tenia el poble i que els eren més fàcils d'adquirir, les bandúrries dominicanes, el Tres, el Cuatro. A finals de segle passat va fer la seva entrada pel Cibao l'acordió diatònica d'origen alemany que...