historia de las medias
En català, el nom originari d'aquesta peça de roba fou calça. En el segle XVI, la calça (que cobria la cama de l'engonal als peus) és va dividir, d'una banda, en una part superior, la calça simple,la qual cobria l'abdomen i la cuixa, i d'altra banda, una part inferior, la mitja calça.
Tradicionalment les mitges fines eren de seda, i també n'hi havia de cotó; però entre les classes populars, i sobretot a pagès, predominaven les de llana o teixides.
La coloració anà variant: en el segle XVIII podien ser blanques, roses o anar a joc amb el vestit; pels volts del 1800 predominen elscolors blanc, carn i pastel. A mitjans del segle XIX sorgeix la mitja de malla, aviat clàssica, i comença a predominar la mitja negra, al principi per a ús nocturn; esdevindrà el prototip de la mitja elegant per excel·lència. Mentrestant, la Revolució Industrial possibilita la producció mecànica en sèrie, que, a la llarga, democratitzarà la mitja en reduir-ne el preu.
Cap al 1900 les mitgessón de costura, element relacionat amb la tècnica de producció, però que de seguida afegeix un punt més de fascinació a la mitja femenina; els colors són el carn, el blanc o el negre. Als anys vint es viu l’apogeu del color carn, que restarà fins avui com un clàssic, i sorgeixen les mitges “metàl·liques”, lluents.
Tradicionalment, i essent les faldilles llargues fins als peus o poc menys, nocalia que les mitges fossin gaire altes: arribaven tot just sobre el genoll, on se subjectaven amb lligacames. Durant els anys vint, i coincidint amb l'escurçament de les faldilles, les mitges s'eleven fins a mitja cuixa, amb la qual cosa adopten l'alçada actual; llavors passen a subjectar-se amb portalligues. És aquí on la mitja passa a ser un objecte visible, al qual s’hi ha de dedicar certaatenció.
Arriba la segona guerra mundial. El conflicte del Japó amb Amèrica fa fer tallar el flux de la seda cap a Amèrica (ja que la seda procedia d’Orient). Així s’anaven a extingir les mitges entre altres coses, com els paracaigudes molt necessitats en el moment. Aquests feien tant d’ús que s’havia de buscar una solució ràpidament, així que la química industrial va ser qui va aportar la solució.La companyia DuPont, més específicament el científic Wallace Hume Carothers, va proposar l’ús del niló com a substitut de la seda. Aquest material va sorprendre molt gràcies a les seves característiques; una fibra excepcional, no s’arruga, elàstica i molt resistent. Ràpidament es va comercialitzar per fer tot tipus de roba i sobretot mitges per a les dones, va despertar molt d’interès ja que eramolt barat i resistent.
La comercialitzatció de les mitges de niló, a partir de 1940, constitueix una autèntica revolució, en aportar un producte relativament barat, i estèticament satisfactori, que supera les mitges tradicionals en quant a elasticitat, comoditat i durada.
En la Segona Guerra Mundial hi havia molta escassetat i misèria i la disponibilitat de mitges (com de roba en general)era complicada; com en la llarga postguerra de l'Estat espanyol, moltes dones es pinten una ratlla a la cama per tal de simular que duen mitges.
A partir de 1945 les mitges de niló esdevenen estàndard, amb la qual cosa les mitges sense costura acaben substituint del tot les mitges amb costura, que pels volts de 1960 ja eren una raresa. De llavors ençà han anat apareixent noves fibres...
Regístrate para leer el documento completo.