Historia de mujeres, historias del arte. patricia mayayo, (2003),

Patricia Mayayo, (2003), Historia de mujeres, historias del arte. Madrid. Cátedra. Col. Ensayos Arte Cátedra. 291 pàgs.

Introducció

Què pot voler dir fer una història de l’art en la qual artistes masculins i femenins siguin tractats de forma igualitària? Es tracta només d’incorporar, de tant en tant, alguna dona artista, en el panorama dominat pels homes artistes de la història de l’artoccidental? O bé de tenir present les contribucions de les estudioses de la història de l’art a aquesta disciplina? Per què la majoria d’estudiants d’art són dones i, en canvi, la majoria de professors d’aquesta especialitat són homes? Estan condemnades les dones que fan o estudien art a la invisibilitat professional?

Per què en els estudis d’història de l’art es troben anàlisisespecialitzades sobre l’origen de l’arc de ferradura en l’arquitectura hispànica, debats apassionats sobre la data d’un possible viatge d’El Bosco a Itàlia o inacabables recerques sobre l’autoria d’una madonna que uns atribueixen a Filippino Lippi i uns altres al seu mestre? És tan important dilucidar aquestes qüestions? Ha d’estar la recerca “científica” tan allunyada dels temes vitals i de l’experiènciapersonal dels investigadors? A qui interessen aquests temes? Quines poden ser les funcions formatives i crítiques de la història de l’art? Moltes de les tesis universitàries no són, bàsicament, una forma de demostrar la supremacia intel·lectual, és a dir, un tipus de poder sobre els qui defensen tesis contràries, o sobre els qui no tenen cap tesi pròpia, una forma de salvaguardar l’estatus, od’ocultació dels interessos personals? I no és aquesta una actitud típicament masculina?

És evident que la història oficial ha estat una història feta per homes que parlen d’allò que han fet els homes, i en la qual s’ha ignorat sistemàticament la presència i l’actuació de les dones. I aquí trobem un problema cabdal: els conceptes, criteris, interpretacions, models i construccions... que s’hanfet sobre la història de l’art (la filosofia, la literatura, la història...) tenen un biaix patriarcal, són categories que responen a la concepció, percepció i al domini masculí, i sobre les quals s’ha fonamentat el discurs i s’ha articulat una determinada hermenèutica i valoració de les obres. Prenem un senzill exemple: del segle XVII al XIX, pel cap baix, l’academicisme havia establert unaestructura jeràrquica per als diferents gèneres artístics, de manera que el més ben valorat era la pintura d’història, basada en el dibuix del nu al natural; doncs, bé, les dones tenien prohibit l’accés a aquest tipus d’aprenentatge i, per tant, els era impossible poder “competir” amb els artistes homes i, com a conseqüència, mai podien guanyar el primer premi en els Salons oficials. El sistemaera perfecte per seguir mantenint a les dones fora, precisament, del sistema. I què dir de categories com ara “geni artístic” (us heu adonat que no existeix el femení de geni?), qualitat (amb quins paràmetres la valorem i qui els ha marcat? Amb quins criteris s’estableix el “cànon” (les obres canòniques( en art?) o influències (com rebre influències i de qui quan a la dona se li ha vedatl’espai públic i ha quedat reclosa a l’espai privat? No us heu fixat que la “temàtica” de moltes pintures de dones artistes mostren, precisament, aquest espai privat (mare amb fill, gerro de flors, natura morta, grup familiar al jardí de casa...(?).

A tot això encara li podem afegir altres mecanismes de discriminació que pesen directament sobre la dona artista: la inseguretat, la incomoditat i lamanca de motivació que experimenten moltes dones quan s’introdueixen en esferes de poder que han estat definides en termes exclusivament masculins. Són moltes les dones artistes que han preferit inhibir-se o quedar-se en un segon pla davant d’un univers (mercat artístic, grans exposicions, museus...) les regles del qual no volen ni acatar ni entendre. Per exemple, Louise Bourgeois (1911-)...